19 d’octubre del 2010
14 d’octubre del 2010
4 d’octubre del 2010
Ross Fish
Ross Fish - Francine the dub queen ("Dreams Feel Real" 2010) (PC - Save as / Mac - obrir nova finestra)
24 de setembre del 2010
The Radio Dept
Des de Suècia, aquesta banda ja fa anys que es dedica a repassar el so shoegazer amb una gràcia inusual. Amb el seu 6è llarg publicat aquest any 2010 destil·len una sensibilitat pop impecable sobre un núvol elegant de distorsió mesurada. Personalment ja els tinc entre els meus LPs preferits de la collita de l'any. Molt més que recomanables.
ULTRASON
L'estiu del 2010 el Llorenç Roviras i un servidor vam fer un programa especial de 9 capítols. Es tractava de fer un viatge amb una forta càrrega personal per diferents estadis o situacions de la vida d'una persona. Començant pel bressol i acabant a un funeral vam anar repassant situacions com un a festa infantil o una festa menys ingènua i aturant-nos en events com un casament o l'enamorament i en situacions com el sexe o la degradació moral.
Aquí adjunto un link on els podeu escoltar en streaming o descarregar per l'ipod.
Només que disfruteu escoltant un quart del que vam fer nosaltres fent-lo ja us val la pena.
6 de setembre del 2010
Damien Jurado
El cantautor de Seattle fa poc ha publicat el seu 11è treball d'estudi i ens segueix deixant sense paraules. Amb una delicadesa aspre, la seva veu fosca però clarivident segueix suggerint que la seva carrera no és la d'un més. Un nom a seguir tenint en compte entre els grans trobadors del folk americà contemporani.
5 de setembre del 2010
Woozy Viper
Un duet de germans des de Nova York. Amb la mirada posada al rock i pop dels anys 60 ja han editat un parell de discs. L'últim, "Rock & Roll"editat aquest any 2010 i disponible gratuïtament a la seva pàgina web www.woozyviper.com. It's only rock n roll but...
30 de juny del 2010
Arms & Sleepers
Una banda de Boston que bé podria ser d'Islàndia i de Bristol. Indietrònica que no descobreix rés però que ens dona tot allò que demanem a la bona música. So i fetge. Un viatge d'aquells que només comencen.
29 de juny del 2010
Cohen
Una altra veu acompanyada de guitarra de la costa nord-oest americana. Podria ser "una altra" més si no ens hagués robat el cor i les orelles amb una música rica però senzilla que bé es pot sentir o escoltar en un menjador agradable com al mig d'un camp de blat com a l'últim pam d'un penyasegat. Genial. Tristament segueix sent un secret... ssssssssh
Detektivbyrån
Una banda sueca que llisca entre el folk d'arrels i l'electrònica, aquí entre la cançó de bressol i el sons dels gitanos balcànics.
The Whitest Boy Alive
És difícil dir alguna cosa nova d'aquesta troupe. Tot i que tenen el cuartel general a Berlin sempre els he considerat nòrdics. Igual és que el seu membre més eminent, Erlend Øye (Kings Of Convenience i DJ selector de fama merescuda) prové d'aquelles contrades suposadament gèlides. Pop deliciós en la línia d'uns Belle and Sebastian en cru. Una delícia, vaja.
Modest Mouse
Un dels millors temes d'una de les millors bandes indie-mainstream americanes del nou segle. Tot i iniciar la carrera als 90, firmaven per Epic amb aquest treball i encara no m'he penedit de comprar-me'l. Aposta segura, coherent i eficient. Un valor.
10 de juny del 2010
Jóhann Jóhannsson
Aquest músic i sacsejador cultural islandès fa gairebé deu anys que munta saraus mentre composa paisatges sonors per instal·lacions, espectacles i pel·lícules o produeix discs de gent com Marc Almond, Pan Sonic o Barry Adamson. Entre museus d'art contemporani i festivals de música avançada ha robat cors de orelles més afins a l'electrònica i el pop més pausat. Delicat i impecable. Un referent de la nova contemporània.
4 de juny del 2010
Woods
La banda de Brooklyn l'any passat ens regalava un tercer treball ("Songs Of Shame") ple de petites meravelles. Segueixen els seus viatges personals al passat amb una producció que els fa sonar actuals i especials tot i jugar amb la sopa d'all. Aquest any repeteixen la fórmula i segueixen sonant tan apetitosos com uns postres després d'un dinar justet. Un postre d'aquell però que també entraria sense gana.
31 de maig del 2010
27 de maig del 2010
22 de maig del 2010
Guillermo Saccomanno
"Lo reconoce, no, no ha leído a los rusos. A él le apasionan las revistas científicas. Cuanto más avanza la ciencia en sus investigaciones sobre el ser humano, más se aleja del conocimiento del alma. PORQUE AL ACERCARNOS A LA VERDAD, NOS ACERCAMOS AL DOLOR. En vez de infundirle paz, dice, las revistas científicas lo hacen sentir más microbio."
"El oficinista" 2010
21 de maig del 2010
Emily Jane White
Aquesta cantautora californiana va publicar fa un mes el seu segon disc. Amb una veu entre dolça i crua que emociona i pot arribar a esgarrifar s'apropa a les mestresses de folk nord-americà, entre Chan Marshall (Cat Power) i Hope Sandoval (Mazzy Star). Compartint terreny estilístic i paranys de foscor. Un altre dels meus temes preferits del que va d'any.
20 de maig del 2010
Primary 1
Sota aquest projecte, el productor britànic Joe Flory fa uns anys que es dedica a inventar càpsules de pop electrònic infal·lible. Mentre ens planteja el dubte de si finalment editarà un treball complet ens regala aquesta preciositat ballable i escoltable a parts igual acompanyat de la veu inestimable de Nina Persson (The Cardigans). Una cançó difícil de no repetir.
Magic Man
Un duet de Boston que després de la inspiració sorgida d'un estiu a la campinya francesa van fabricar el seu treball de debut entre produccions a distància i mails retocadors. Pop sintètic enganxós (en el bon sentit) amb uns certs aires d'èpica modesta. Es pot descarregar al link que adjuntem. Un hit pel disc dur, vaja.
2 de maig del 2010
Dum Dum Girls
El nom de la banda fa referència a The Vaselines i l'Iggy Pop. Primera pista. Sonen clàssicament gamberres i brutament elegants. Sub Pop, també, els hi ha fet cas i els hi ha publicat el debut. Un d'aquests grups que escoltes i escoltes i no te'n canses. De moment. Al Primavera Sound demostaran que ofereixen sobre les taules.
Zola Jesus
Hipnòtic i jove. Fosc i modern. Bat For Lashes podria ser una referència. Una passejada sincopada per l'electrònica de sofa d'avui. És russa o filla o neta d'immigrants de per allà instal·lada a Arizona però sona a la post-apocalipsi alemanya tal i com es revisita en l'actualitat .... un plaer descobrir-la.
28 d’abril del 2010
Port O'Brien + Laura Gibson @ Razzmatazz 3 Barcelona (27/04/2010)
Ja em començo a cansar d'haver de parlar tant sovint del públic dels concerts. Si no ho faig, però, rebento. ¿Per què a les sales petites on s'hauria d'imposar el respecte vers l'escenari hi ha un percentatge tant elevat de cretins? (Fills de la gran puta seria més adequat.) Buagh.
Bé, obria la Laura Gibson amb un fragilitat gairebé desconcertant. Folk miniaturista sense el barroquisme d'una Joana Newsom ni la cruesa d'una Chan Marshall jove però també amb un discurs molt textual i d'una delicadesa immortal. Amb només la companyia de la seva veu i guitarra i de la melòdica, el plat, la trompeta, el teclat, el bombo i el cor d'un sol acompanyant polifònic ens ha sabut fer esboçar més d'un somriure de tendresa i alguns trets de pell gallinàcia. Segur que ha venut més discs avui que el mateix mes de l'any passat.
El plat fort era Port O'Brien. Una banda liderada per un pescador a part-time que saben transmetre el seu folk-rock contemporani i atemporal a vegades histriònic d'altres pausat amb una espontaneïtat despampanant. Cançons portuàries californianes amb aires del desert més clàssic mesclat amb un rock contemporani d'uns Arcade Fire sense megàfons ni milions de cordes. No han transmès la delicadesa dels seus discs però ens han fet passar una estona inoblidable. Autenticitat i entrega. Bones cançons i feedback amb el públic. Quan s'ha arribat a un punt en que la sovint sobrevalorada innovació és tant difícil (fora l'electrònica, més) l'essència i el discurs personal són la fusta que sura on ens hem d'agafar els nàufrags de la melomania.
Aquí pots veure un concert sencer molt semblant al que hem vist avui:
20 d’abril del 2010
Liquid Days
Michael C. és un productor de Brooklyn que debuta sota aquest pseudònim amb un EP. No en sabem gran cosa a part que obria el seu myspace el febrer d'aquest any així que encara està ben calentet, sortint de les brases amb les que cuina una electrònica força suggestiva, drònica i shoegazer.
Julian Plenti
El britànic Paul Banks no en té prou amb liderar la banda Interpol. Sota aquest alter-ego, inclús abans de posar veu i mestratge als seus Chameleons particulars, ja desplegava el per petits escenaris en format acústic. L'any passat publicava disc de debut en una línia molt similar a quan es fa acompanyar. Rock d'avui amb la vista als 80. Quina veu!
19 d’abril del 2010
Mishima @ Faktoria d'Arts (Terrassa 16/04/2010)
Quan vaig sentir "Miquel a l'accés 14" em va passar alguna cosa. Quan em vaig comprar i mamar "Set tota la vida" vaig trontollar i el vaig haver de regalar al S que té bon gust i vivia lluny i allà tot i haver-hi molts CDs no el venien i intuïa o sabia que li agradaria. Ja era el quart llarg de la banda però a les coses bones millor arribar-hi tard que no fer-ho.
Presentant el seu nou disc han demostrat per enèssima vegada que no era un miratge.
Ells (o ell?) anomenen Nick Cave, Tom Waits i Leonard Cohen. I si aquest és l'imaginari del rerafons, el que trascendeix, sense aquests, o amb ells i amb molts d'altres, Mishima hi serien igualment. Si aquest país no fos tant petit potser no els hauriem arribat a sentir fa tres anys però també hi serien i serien igual de bons. Quan el talent i la coherència s'uneixen i s'expressen i a sobre la base surt de la llibertat i d'haver escoltat i processat prodigiosament bé Phil Spector, brit-pop del bò, Motown, la foscor dels 80, rock n roll, shoegazing, nou folk i rock contemporani entre d'altres el camí no pot ser un altre que l'èxit.
La secció rítmica és fonamental, la guitarra prim-mirada i paisatgista, el teclat acaronador i efectiu i la guitarra acústica i la veu i els textes acaben de construir un oasi cada cop menys solitari dins la música feta en la nostra llengua.
1 d’abril del 2010
The Soft Moon
Luis Vasquez és l'home que s'amaga darrera aquest projecte. Foscor vuitantera i shoegazing dels noranta des del San Francisco d'avui. Només ha penjat alguns temes al seu myspace i ja estic convençut que el ballaré fins la fi dels dies.
27 de març del 2010
Midlake
Aquesta banda texana publica el seu tercer llarg des de 2004. Pop, rock i folk es creuen amb una aura mística que traspassa els porus de la pell i et deixa l'esperit xop. Tot i que segueixo preferint alguns treballs anteriors segueixen a un nivell més que acceptable. Com a mostra, un parell de temes, un nou i un de l'anterior disc.
Nancy Sinatra
Filla d'una de les més grans icones del show business i de la cultura americana del segle XX va saber situar-se en un espai propi. Si la ombra del seu pare sempre va ser present va saber llaurar-se una carrera amb veu i personalitat pròpia. Un dels seus temes infal·libles. Mmmmm.
18 de març del 2010
Brian Eno
Un dels noms cabdals de la música dels últims 35 anys. Minimalista amb sintetitzadors o rocker glam, avantguardista o fabricant d'èxits però sempre meticulós i transgresor. El seu geni també ha estat aplicat a la producció o l'art multimèdia. És difícil resumir-ho en quatre línies. Necessitaríem una tesi doctoral. El reivindiquem, com no, amb música.
13 de març del 2010
Gonjasufi
Una de les noves apostes de Warp, segell de garantia i espai de llibertat musical molt exigent. Com es podria entendre si no la llibertat? Trip i hip hop, blues, soul, garage, IDM, Tom Waits, Nusrat Fateh Ali Khan, Stooges, The Books, grifa i samplers de sevillanes... Podriem seguir ad nauseam però em faltaria cultura musical. Un disc orgànic i digital, explícit i directe però cuinat al foc adequat, lent. De la mà de Flying Lotus i The Gaslamp Killer. L'obra completa que més m'ha frapat i flipat d'aquest 2010. Segurament encara és aviat per opinar però...
Wantun
Una banda catalana amb nom de plat oriental. Despista d'entrada però el discurs musical és menys llunyà del que ens suggereix el nom. Indie-pop contemporani en la nostra llengua, pop amb toc sintètics entre el 90 i avui. Són de Blanes, van guanyar varis premis amb el seu EP de debut i Picap el acaba de publicar "Animalia", el seu primer llarg gravat als estudis Blind Records. Els seguirem.
Videoclip de la Lyona.
2 de març del 2010
Son Lux
Fa dos anys el segell Anticon -cau de hip hop underground a la frontera del pop farcit de noms molt més que recomanables com Why?, cLOUDDEAD, Sage Francis, Themselves,...- li editava el seu llarg de debut. Acaba de publicar un EP. Si als 6 anys ja tocava al piano als 30 té la capacitat per deconstruir sons electrònics i fer-los jaure sobre melodies de piano amb una naturalitat despampanant. Promesa casi consolidada.
27 de febrer del 2010
Ty Segall
Membre fundador de la banda Epsilons, fa un parell d'anys iniciava un projecte menys personal però no menys despullat. De fet aquí hi trobarem garatge i psicodèlia, melodies embrutades i contundència sense paliatius. El tio és un punk catxondo però sense bromes. Si teniu veïns irritants punxeu-lo a tota castanya i aquest cop guanyareu.
26 de febrer del 2010
Estúpida Erikah @ Hotel de Matadepera 25/02/2010
Doncs ara sí, la meva banda catalana preferida dels últims mesos aterrava al nostre poble. Ja era hora. Dic preferida perquè els seus directes són gloriosos. Crec que la proximitat no m'encega. Destilen música essencial per tots els racons. La base és un folk i rock i pop contemporani on conflueix tot el bo i millor de la música independent dels últims 20 anys. A vegades inclús més enrere o més al costat. Acaben de gravar un disc que encara no he escoltat prou i que està pendent de publicació. Els temes que inclourà "Decorant interiors, decorant exteriors" desprenen autenticitat i savoir faire. Cançons de pèrdua o d'una quotidianitat detallista, crescendos èpics on dels murmuris es passa als crits estripats o cançons amables impecablement facturades per músics amb talent i amb la comoditat que dona fer les coses que et surten des del més endins. Bé, per resumir, una banda que sobre les taules m'ha donat moments inoblidables i sota les teules regalen estones més que agradables on han apropat a la nostra llengua i amb el seu propi filtre referències com Micah P. Hinson, Arab Strap, Low, Tom Waits, Smog, Johnny Cash, Tindersticks, Sr Chinarro entre d'altres. En aquest cas les referències no castren, despleguen les ales i et (els) fan volar.
Volem el disc al carrer ja!
24 de febrer del 2010
A Singer Of Songs
22 de febrer del 2010
Manel @ Cargo London 21/02/2010
Doncs també me'ls he trobat a Londres. Els omnipresents (en aquest cas, merescudament) també actuaven a la capital britànica curiosament un dia en el que per raons de feina em trobava per allà. La intenció no era anar-los a veure però sí que volia visitar el mític club en la sessió del dia anterior de Pantha Du Prince. Era un dissabte i ens vam topar de cara amb un sold-out estrepitós. Doncs ara sí, aniríem a veure Manel el dia següent. L'entrada de la sala, situada al barri de Shoreditch sota un pont de vies de tren, és fantàstica. Només de fora ja promet i el que s'hi programa està a l'alçada o més amunt.
Manel aquella nit acabaven la mini-gira britànica després de passar per Manchester i Glasgow. El concert també va ser sold-out. La colònia catalana acompanyada de part de l'espanyola va omplir la sala a rebentar. El concert bo, com sempre, sense sorpreses. Els millors professors europeus de pe a pa desordenat i la genial versió de Pulp. Idèntic als que han fet durant tota aquesta gira amb la peculiaritat de que els monòlegs introductoris eren en anglès i els versos del públic també, tot plegat amb un accent d'Olot o Barcelona que tirava enrere. Només em queda que seguir felicitant a una banda que amb una música sense excessives pretensions aparents però amb molt bones cançons i lletres properes però fantàsticament elaborades han tornat a demostrar que en català es pot i, de fet, es fa molt bona música. God save Manel!
10 de febrer del 2010
The Avett Brothers
Fa una estona repensava que realment no fa falta inventar res, ni una nota, per fer bona música. Una estupidesa digne d'una ment en blanc o que només se li acudeixen coses com la sopa d'all. Aquest món ràpid i cruel, llefiscós i frívol ens impulsa a la novetat. Tampoc està malament del tot, però aquesta tropa de la Carolina del Nord que ja fa 10 anys que fan discs amb talent i gràcia trista es retroben amb les arrels i ho broden.
Pantha Du Prince
Aquest és un altre pseudònim d'un productor (com no?) alemany. Minimalisme i foscor, elegància i bona i dura feina. Hendrik Weber mereix sens dubte un espai d'honor en les nostres vides musicals electròniques. El proper dissabte 20 l'aniré a veure al club Cargo de Londres. Cau de vici musical i bressol de talent actual incomparable.
9 de febrer del 2010
Electric President
2 amics amants de la música decideixen muntar un projecte per fer música i tenen la sort de que Morr Music el hi publica el primer disc (i el segon). Ara van per una altra banda però segueixen passant-s'ho bé i, el que és més important, segueixen sent amics. Aquí els tenim, tot i ser de Florida, fent pop modern. A mi al començar m'han recordat a Why? però no sé... Enjoy!
7 de febrer del 2010
The Magnetic Fields
Stephin Merritt és un geni. D'això no n'hi cap dubte. Amb una veu inconfusible i un talent desbordat ens ha regal joies (ja fa 15 anys!) i ho segueix fent. es pot posar sorollós o melòdicament bavós però ha creat una gran escola personal. Un plaer retrobar-lo...
13 de gener del 2010
Mordant Music
Aquest projecte londinenc m'ha regalat sens dubte un dels discs més estimulants del 2009. Una meravella d'electrònica. Per parlar-ne, qualsevol etiqueta es quedaria curta. Ritmes dignes dels millors 80 europeus, matisos de futur, veu fosca i ambients d'una certa psicodèlia IDM. Un disc que t'atrapa a la primera escolta i que et fascina exponencialment amb les re-escoltes. Una joia.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)