Després de liderar Paperhouse, la banda que als 90 va apropar l'slowcore a la llengua espanyola, aquest barceloní torna a escriure una dècada després d'haver penjat els hàbits, suposadament. El disc està previst que l'editi Acuarela en breu. Agafant el millor d'aquí i d'allà, de les costes i l'oest llunyà, crea un discurs propi amb uns textos que afegiries a l'estanteria més selecte de la teva biblioteca. Aquests vídeos són acústics casolans que ens apropen la magnitud però en disc, molt ben instrumentat, ho supera. Humor agredolç, intel·ligent i vista clara. Com la seva música.
Un autèntica joia.
Un tema del disc al seu myspace
Més vídeos casolans a la Malla
28 de novembre del 2009
25 de novembre del 2009
Six Organs of Admittance
Amb una carrera que ja ha superat els deu anys, aquest projecte que inicialment revivia l'esperit de John Fahey, segueix publicant discs de folk avanguardista i personal. És un dels noms més sòlids d'aquella fornada que fa uns anys la revista Wire posava en portada sota el títol New Weird America. Risc i esperit.
Six Organs of Admittance - the ballad of Charley Harper ("Luminous night" Drag City 2009)
Nick Cave @ Casino de l'Aliança del Poble Nou 24/10/2009
Ja fa dies que va passar... S'havia de païr cap endins. Està fet.
La presència de Nick Cave sobre un escenari és inconmensurable, incomparable a moltes altres, a la majoria. Si es dona el cas que aquest escenari permet una aproximació física al públic la cosa guanya, i molt. Fetitxismes (ara ja inexistents) a part, aquella nit Nick Cave presentava el seu últim llibre. Per sort, la lectura breu va ser l'excusa per trobar un home proper (mentida) recuperant part de la seva història musical viva i brillantíssima en directe. Un altre motiu per incloure'l de nou al blog. Encara que sigui borde és una bèstia genial. Una nit de 9 llarg.
La presència de Nick Cave sobre un escenari és inconmensurable, incomparable a moltes altres, a la majoria. Si es dona el cas que aquest escenari permet una aproximació física al públic la cosa guanya, i molt. Fetitxismes (ara ja inexistents) a part, aquella nit Nick Cave presentava el seu últim llibre. Per sort, la lectura breu va ser l'excusa per trobar un home proper (mentida) recuperant part de la seva història musical viva i brillantíssima en directe. Un altre motiu per incloure'l de nou al blog. Encara que sigui borde és una bèstia genial. Una nit de 9 llarg.
21 de novembre del 2009
Memory Tapes
Un dels discs d'electrònica pop d'aquest any que més he escoltat i disfrutat les últimes setmanes. Un disc fosc i clar, fresc i envolvent, detallista i efectiu. El personatge és de New Jersey però va de Manchester a Chicago passant per Bristol, San Francisco i Leeds. Havia editat sota altres noms com Weird Tapes o Memory Cassette. Una joia.
Memory Tapes - plain material ("Seek Magic" Sincerely Yours 2009)
Aquest link no es descarrega directament.
19 de novembre del 2009
Surfer Blood
Una banda de Florida creada fa uns mesos que ja dona que parlar i escoltar. Suposo que les seves gires telonejant a Art Brut o Japandroids hi tenen alguna cosa a veure. Això és eficiència. Músicalment no s'apropen als mentors. Gran part dels disc ha estat gravat a la seva habitació de la universitat. Indie-pop sincer. Ai, quant de sinceritat faria falta per... canviar el panorama? Enjoy.
Deer Tick
Amb 23 anyets, John McCauley ja té dos discs al mercat amb aquest projecte. De petit ja sabia que volia pujar als escenaris i es va convertir en multiinstrumentista autodidacta. A l'escola ja gravava cintes i les venia als seus concerts. Ara segueix gravant amb un resultat eclèctic que pot anar del pop al country passant pel garage i el blues. Aquí el tenim en la seva vena més folk. Petit geni, de moment. Només pot ser gran.
Yagya
Des d'Islàndia, electrònica paisatgística. Un país on tot és possible geogràficament. No fa falta dir que és un dels millors espais del món on ser i estar, amb molta diferència, a l'estiu. Si us agrada viatjar dubto que trobeu un lloc com aquesta illa increïble. La llar de la Björk i Sigur Ros entre d'altres. Ara parlem de música. Aquest projecte no ofereix rés que no proposes Gas (aquell projecte incommensurable de Wolfgang Voigt) però és un disc que si te'l poses sencer no el deixes. Ambients digitals i minimalistes per volar amb cotó.
Yagya - rigning atta ("Rigning" Sending Orbs 2009)
Estanislau Verdet
Com que els mànagers/representants/discogràfiques de la nostra terra no s'enrotllen i ens és molt i molt complicat penjat mp3s gratuïts al blog hem de caure en allò que tant poc ens agrada però tant sovint hem de fer: penjar vídeos del puto youtube. Un geni proper geogràficament: Pau Vallvè (també a ü_ma amb Maria Coma). La llletra meta-jo és fantàstica. Post-hip-pop? Enjoy!
Atlas Sound
El només-en-part merescudament sobrevalorat Bradford Cox (líder de Deerhunter) no para. I aquí allò de "Dios los cria i ellos se juntan" funciona. Noah Lennox (Panda Bear i membre fonamental d'Animal Collective) l'acompanya en aquesta orgia subtil de psicodèlia dels nostres dies. Un tema resultón i digne d'una cuina aficionada al mil-fulles.
Atlas Sound ft. Noah Lennox- walkabout ("Logos" 4AD 2009)
Brown Recluse
Una autèntica delícia rítmica d'aquelles que el dia que no tens ganes de plorar et recorden perquè t'agrada tant riure. Millor que un despertador suis, aquesta troupe de Philadelphia debuta amb un EP i ja són capaços d'aixecar l'esperit més cendrós. ¿Perquè inventar acords i melodies quan saps recuperar-les i així fer cançons eternes? Pop californià clàssic i retro que s'hauria de vendre a Tiffany's.
Brown Recluse - contour and context ("The Soft Skin EP" Slumberland 2009)
15 de novembre del 2009
10 de novembre del 2009
The XX @ Razzmatazz 2 - 9/11/2009
Deu ser que m'és fàcil retrobar-me amb aquells contexts paradigmàtics que provoquen un rebuig visceral i alhora perillosament reflexiu cap a la teva raça. La raça humana, vull dir. Espècie natural hauria d'haver dit. Aquella espècie que demostra que la naturalesa no és tant sàvia quan ha creat aquell ésser que l'aniquilarà.
Quan a vegades creus que entre masses de gent no t'hi sents còmode només per alguna raó semblant a les afinitats de paladar te n'adones que inclús dins unes certes coincidències en suposats plaers l'espècie no deixa de decebre't.
El concert d'avui havia d'haver estat en una sala molt petita. Així estava previst, però d'un aforament de 70 persones ha passat a una sala amb capacitat per 400. El continent no sempre és el problema principal, més aviat el contingut. Tot i altres experiències irritants similars, no intuïa amb prou lucidesa que un espai prou petit fos capaç d'albergar tant cretí per metre quadrat. La intuïció no deu ser el meu fort.
Una banda nova i jove. El hype de la temporada. Ai, il·lús de mi: aquí hauria d'haver trobat prou pistes... La música que proposen, tot i unes bases electròniques fosques i efectives, no feia pensar en que la vetllada es convertiria en una rave inclassificable post-capdesetmana. Els xiulets i l'excés de picades de mà no han estat el problema. Els artistes de l'escenari tampoc.
Assistir a la primera visita d'una banda que promet, que sona bé (la banda) i té un marcat to intimista hauria de ser un privilegi. No sé què pensar. ¿És perquè hi ha molta gent que va a concerts per explicar que hi ha estat, per si de cas, o és que hi ha molts altres que algú els enganya i els du a veure alguna cosa per la que no tenien cap interès o es regalen massa entrades? El fet és que hi ha una part de la població (aquí tornem a veure llum en l'espècie, només són uns quants) que sistemàticament parla als concerts. I de pas te'l rebenten, és clar. Moraleja: si vols veure bé un concert, en bones condicions, posa't a primera fila o queda't a casa. O ves al Palau o porta un AK47 carregat a la bossa. Ejem.
Musicalment (sobre l'escenari i als altaveus): crec que ens hem trobat el que esperàvem. Un concert curt però concís. Un repàs complert a l'únic disc de la banda. La baixa per esgotament de la guitarrista-teclista ens ha traslladat aquest debut amb menys matisos que a la gravació tot i que en els XX, ara tercet, domina l'entrecreuament de les veus ella/ell i la guitarra/baix subtil d'aquell pop o rock fosc dels vuitanta més punyent i ben trenat. Les percussions entre digitals i analògiques fan moure la cintura però les melodies tranquil·les però extremadament suggerents són el que fa viatjar de debò. Una banda que encara no tinc clar si escoltaré d'aquí uns anys però que m'haurà fet passar alguns dels millors moments sònics d'aquest any. Destil·len l'art de saber barrejar el millor del pop comercial dels últims anys i la foscor dels mags de les tenebres dels últims 40 anys. El cocktail resultant és d'aquells dels que demanaries la recepta.
Avui són obligatoris, demà jo ho veurem. Sempre podrem trobar-ne una altra (de banda, o de cockteleria).
Quan a vegades creus que entre masses de gent no t'hi sents còmode només per alguna raó semblant a les afinitats de paladar te n'adones que inclús dins unes certes coincidències en suposats plaers l'espècie no deixa de decebre't.
El concert d'avui havia d'haver estat en una sala molt petita. Així estava previst, però d'un aforament de 70 persones ha passat a una sala amb capacitat per 400. El continent no sempre és el problema principal, més aviat el contingut. Tot i altres experiències irritants similars, no intuïa amb prou lucidesa que un espai prou petit fos capaç d'albergar tant cretí per metre quadrat. La intuïció no deu ser el meu fort.
Una banda nova i jove. El hype de la temporada. Ai, il·lús de mi: aquí hauria d'haver trobat prou pistes... La música que proposen, tot i unes bases electròniques fosques i efectives, no feia pensar en que la vetllada es convertiria en una rave inclassificable post-capdesetmana. Els xiulets i l'excés de picades de mà no han estat el problema. Els artistes de l'escenari tampoc.
Assistir a la primera visita d'una banda que promet, que sona bé (la banda) i té un marcat to intimista hauria de ser un privilegi. No sé què pensar. ¿És perquè hi ha molta gent que va a concerts per explicar que hi ha estat, per si de cas, o és que hi ha molts altres que algú els enganya i els du a veure alguna cosa per la que no tenien cap interès o es regalen massa entrades? El fet és que hi ha una part de la població (aquí tornem a veure llum en l'espècie, només són uns quants) que sistemàticament parla als concerts. I de pas te'l rebenten, és clar. Moraleja: si vols veure bé un concert, en bones condicions, posa't a primera fila o queda't a casa. O ves al Palau o porta un AK47 carregat a la bossa. Ejem.
Musicalment (sobre l'escenari i als altaveus): crec que ens hem trobat el que esperàvem. Un concert curt però concís. Un repàs complert a l'únic disc de la banda. La baixa per esgotament de la guitarrista-teclista ens ha traslladat aquest debut amb menys matisos que a la gravació tot i que en els XX, ara tercet, domina l'entrecreuament de les veus ella/ell i la guitarra/baix subtil d'aquell pop o rock fosc dels vuitanta més punyent i ben trenat. Les percussions entre digitals i analògiques fan moure la cintura però les melodies tranquil·les però extremadament suggerents són el que fa viatjar de debò. Una banda que encara no tinc clar si escoltaré d'aquí uns anys però que m'haurà fet passar alguns dels millors moments sònics d'aquest any. Destil·len l'art de saber barrejar el millor del pop comercial dels últims anys i la foscor dels mags de les tenebres dels últims 40 anys. El cocktail resultant és d'aquells dels que demanaries la recepta.
Avui són obligatoris, demà jo ho veurem. Sempre podrem trobar-ne una altra (de banda, o de cockteleria).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)