Vic Chesnutt RIP

L'autor d'Athens ha mort a l'edat de 45 anys. Des que va ser descobert per Michael Stipe (REM) a finals dels 80, la carrera del cantautor va créixer merescudament de manera trepidant. Més de deu treballs impecables l'han situat a l'èlit del folk americà contemporani.

Warpaint

Unes joves californianes debutants que pel que sembla no perden el temps com altres coetànies. Tot i tenir el glam d'una Paris (aargh) elles aprofiten el temps i les eines en un folk madur i pausat amb aires psicodèlics (per la producció). Serien unes alumnes llestes de la Chan Marshall de "Moon Prix". Mai és tard per fer-ho bé i menys si encara és aviat per fer-ho millor. Ens encanta tancar l'any sensibles... Un plaer. (un altre)

Warpaint - Billie Holiday ("Exquisite corpse" Minimal Vinyl 2009)

Warpaint - Stars ("Exquisite corpse" Minimal Vinyl 2009)

Nacho Umbert

Després de liderar Paperhouse, la banda que als 90 va apropar l'slowcore a la llengua espanyola, aquest barceloní torna a escriure una dècada després d'haver penjat els hàbits, suposadament. El disc està previst que l'editi Acuarela en breu. Agafant el millor d'aquí i d'allà, de les costes i l'oest llunyà, crea un discurs propi amb uns textos que afegiries a l'estanteria més selecte de la teva biblioteca. Aquests vídeos són acústics casolans que ens apropen la magnitud però en disc, molt ben instrumentat, ho supera. Humor agredolç, intel·ligent i vista clara. Com la seva música.
Un autèntica joia.




Un tema del disc al seu myspace
Més vídeos casolans a la Malla

Six Organs of Admittance

Amb una carrera que ja ha superat els deu anys, aquest projecte que inicialment revivia l'esperit de John Fahey, segueix publicant discs de folk avanguardista i personal. És un dels noms més sòlids d'aquella fornada que fa uns anys la revista Wire posava en portada sota el títol New Weird America. Risc i esperit.
Six Organs of Admittance - the ballad of Charley Harper ("Luminous night" Drag City 2009)

Nick Cave @ Casino de l'Aliança del Poble Nou 24/10/2009

Ja fa dies que va passar... S'havia de païr cap endins. Està fet.
La presència de Nick Cave sobre un escenari és inconmensurable, incomparable a moltes altres, a la majoria. Si es dona el cas que aquest escenari permet una aproximació física al públic la cosa guanya, i molt. Fetitxismes (ara ja inexistents) a part, aquella nit Nick Cave presentava el seu últim llibre. Per sort, la lectura breu va ser l'excusa per trobar un home proper (mentida) recuperant part de la seva història musical viva i brillantíssima en directe. Un altre motiu per incloure'l de nou al blog. Encara que sigui borde és una bèstia genial. Una nit de 9 llarg.

Memory Tapes

Un dels discs d'electrònica pop d'aquest any que més he escoltat i disfrutat les últimes setmanes. Un disc fosc i clar, fresc i envolvent, detallista i efectiu. El personatge és de New Jersey però va de Manchester a Chicago passant per Bristol, San Francisco i Leeds. Havia editat sota altres noms com Weird Tapes o Memory Cassette. Una joia.
Memory Tapes - plain material ("Seek Magic" Sincerely Yours 2009)
Aquest link no es descarrega directament.

Surfer Blood

Una banda de Florida creada fa uns mesos que ja dona que parlar i escoltar. Suposo que les seves gires telonejant a Art Brut o Japandroids hi tenen alguna cosa a veure. Això és eficiència. Músicalment no s'apropen als mentors. Gran part dels disc ha estat gravat a la seva habitació de la universitat. Indie-pop sincer. Ai, quant de sinceritat faria falta per... canviar el panorama? Enjoy.

Surfer Blood - Harmonix ("Astro Coast" Kanine records, 2010)

Deer Tick

Amb 23 anyets, John McCauley ja té dos discs al mercat amb aquest projecte. De petit ja sabia que volia pujar als escenaris i es va convertir en multiinstrumentista autodidacta. A l'escola ja gravava cintes i les venia als seus concerts. Ara segueix gravant amb un resultat eclèctic que pot anar del pop al country passant pel garage i el blues. Aquí el tenim en la seva vena més folk. Petit geni, de moment. Només pot ser gran.

Deer Tick - Ashamed ("War Elephant" Feow 2007)

Yagya

Des d'Islàndia, electrònica paisatgística. Un país on tot és possible geogràficament. No fa falta dir que és un dels millors espais del món on ser i estar, amb molta diferència, a l'estiu. Si us agrada viatjar dubto que trobeu un lloc com aquesta illa increïble. La llar de la Björk i Sigur Ros entre d'altres. Ara parlem de música. Aquest projecte no ofereix rés que no proposes Gas (aquell projecte incommensurable de Wolfgang Voigt) però és un disc que si te'l poses sencer no el deixes. Ambients digitals i minimalistes per volar amb cotó.
Yagya - rigning atta ("Rigning" Sending Orbs 2009)

Estanislau Verdet

Com que els mànagers/representants/discogràfiques de la nostra terra no s'enrotllen i ens és molt i molt complicat penjat mp3s gratuïts al blog hem de caure en allò que tant poc ens agrada però tant sovint hem de fer: penjar vídeos del puto youtube. Un geni proper geogràficament: Pau Vallvè (també a ü_ma amb Maria Coma). La llletra meta-jo és fantàstica. Post-hip-pop? Enjoy!

Atlas Sound

El només-en-part merescudament sobrevalorat Bradford Cox (líder de Deerhunter) no para. I aquí allò de "Dios los cria i ellos se juntan" funciona. Noah Lennox (Panda Bear i membre fonamental d'Animal Collective) l'acompanya en aquesta orgia subtil de psicodèlia dels nostres dies. Un tema resultón i digne d'una cuina aficionada al mil-fulles.
Atlas Sound ft. Noah Lennox- walkabout ("Logos" 4AD 2009)

Brown Recluse

Una autèntica delícia rítmica d'aquelles que el dia que no tens ganes de plorar et recorden perquè t'agrada tant riure. Millor que un despertador suis, aquesta troupe de Philadelphia debuta amb un EP i ja són capaços d'aixecar l'esperit més cendrós. ¿Perquè inventar acords i melodies quan saps recuperar-les i així fer cançons eternes? Pop californià clàssic i retro que s'hauria de vendre a Tiffany's.
Brown Recluse - contour and context ("The Soft Skin EP" Slumberland 2009)

Patti Smith

La puta reina!
no comments:

The XX @ Razzmatazz 2 - 9/11/2009

Deu ser que m'és fàcil retrobar-me amb aquells contexts paradigmàtics que provoquen un rebuig visceral i alhora perillosament reflexiu cap a la teva raça. La raça humana, vull dir. Espècie natural hauria d'haver dit. Aquella espècie que demostra que la naturalesa no és tant sàvia quan ha creat aquell ésser que l'aniquilarà.
Quan a vegades creus que entre masses de gent no t'hi sents còmode només per alguna raó semblant a les afinitats de paladar te n'adones que inclús dins unes certes coincidències en suposats plaers l'espècie no deixa de decebre't.
El concert d'avui havia d'haver estat en una sala molt petita. Així estava previst, però d'un aforament de 70 persones ha passat a una sala amb capacitat per 400. El continent no sempre és el problema principal, més aviat el contingut. Tot i altres experiències irritants similars, no intuïa amb prou lucidesa que un espai prou petit fos capaç d'albergar tant cretí per metre quadrat. La intuïció no deu ser el meu fort.
Una banda nova i jove. El hype de la temporada. Ai, il·lús de mi: aquí hauria d'haver trobat prou pistes... La música que proposen, tot i unes bases electròniques fosques i efectives, no feia pensar en que la vetllada es convertiria en una rave inclassificable post-capdesetmana. Els xiulets i l'excés de picades de mà no han estat el problema. Els artistes de l'escenari tampoc.















Assistir a la primera visita d'una banda que promet, que sona bé (la banda) i té un marcat to intimista hauria de ser un privilegi. No sé què pensar. ¿És perquè hi ha molta gent que va a concerts per explicar que hi ha estat, per si de cas, o és que hi ha molts altres que algú els enganya i els du a veure alguna cosa per la que no tenien cap interès o es regalen massa entrades? El fet és que hi ha una part de la població (aquí tornem a veure llum en l'espècie, només són uns quants) que sistemàticament parla als concerts. I de pas te'l rebenten, és clar. Moraleja: si vols veure bé un concert, en bones condicions, posa't a primera fila o queda't a casa. O ves al Palau o porta un AK47 carregat a la bossa. Ejem.
Musicalment (sobre l'escenari i als altaveus): crec que ens hem trobat el que esperàvem. Un concert curt però concís. Un repàs complert a l'únic disc de la banda. La baixa per esgotament de la guitarrista-teclista ens ha traslladat aquest debut amb menys matisos que a la gravació tot i que en els XX, ara tercet, domina l'entrecreuament de les veus ella/ell i la guitarra/baix subtil d'aquell pop o rock fosc dels vuitanta més punyent i ben trenat. Les percussions entre digitals i analògiques fan moure la cintura però les melodies tranquil·les però extremadament suggerents són el que fa viatjar de debò. Una banda que encara no tinc clar si escoltaré d'aquí uns anys però que m'haurà fet passar alguns dels millors moments sònics d'aquest any. Destil·len l'art de saber barrejar el millor del pop comercial dels últims anys i la foscor dels mags de les tenebres dels últims 40 anys. El cocktail resultant és d'aquells dels que demanaries la recepta.
Avui són obligatoris, demà jo ho veurem. Sempre podrem trobar-ne una altra (de banda, o de cockteleria).

Total Babe

Una banda d'adolescents entre 14 i 17 anys que arriben a les nostres orelles llunyanes alguna cosa han de tenir. Precisió instrumental i melodies ensucrades sense ser baboses. Des de Minneapolis han conquerit cors fins i tot a publicacions britàniques sempre tant àvides de "the next big thing". Prometen però ja donen. Un plaer.

Total Babe - Gary Coleman ("Heatwave" EP, SoTM 2009)

Wild Beasts

El quartet fincat a Leeds publica segon llarg. El primer, "Limbo, Panto" (Domino, 2007) va passar més desapercebut tot i el segell que l'editava. Repeteixen segell però sembla que amb major fotuna. Si el falset a la veu és una de les característiques més explícites, la banda es caracteritza per destilar un rock modern i precís amb capes de instruments que teixeixen un so rítmic i melòdic de porcellana emocional.
Wild Beasts- all the kings men ("Two Dancers" Domino 2009)

David Barzan

La meitat vocal del projecte Pedro The Lion i membre de la banda The Headphones publica el seu primer llarg en solitari. Jove d'esperit cristià (el seu pare era pastor de la parròquia local) va introduir-se a la música des de la vessant més espiritual tot i que va trigar poc a militar a bandes de hardcore del seu Seattle natal. Més endavant deixava el soroll i es dedicava a cantar a les relacions humanes i divines amb una mena de folk-rock fosc i personal. Així segueix. Un disc molt aconsellable.
David Bazan- bless this mess ("Curse Your Branches" Barsuk 2009)

Robert Musil

Hemos conquistado la realidad y perdido el sueño.

¿Por qué favorece el mundo de una forma tan siniestra todas las manifestaciones inauténticas y falsas en un sentido más elevado?

...

"El hombre sin atributos" (1930-1942, publicada el 1978)

Two Door Cinema Club

D'aquest trio irlandès en sabem ben poca cosa. La inclusió d'aquest tema a la compilació del segell Kisune els col·loca en el mapa i així ens avancen el que oferirà el seu disc previst pel 2010. Un descobriment prometedor que esperem poleixi obvietats. Rock contemporani per ballar.

Two Door Cinema Club - Do you want it all? ("Something Good Can Work" compilation Kisune Records 2009)

Neon Indian

Amb 21 anys, nascut a Mèxic però criat a Texas, el cul inquiet d'Alan Palomo se'ns presenta amb el seu tercer nom artístic en dos anys. Apassionat pels sons sintètics dels 80 més ballables . Entre hits i remescles el seu nom és omnipresent a la xarxa. Un valor en alça. Modèstia i efectivitat.
Neon Indian - 6669 (I don't know if you know) ("Psychic Chasms" EP 2009)

A. A. Bondy

Després del desmembrament de la banda grunge de Birmimgham (Alabama), Verbena, Scott Bondy afila les destrals per llaurar en un camp menys abrubte però no menys punyent amb el seu projecte personal. Després d'un debut més o menys discret l'any 2007 acaba de editar el seu segon llarg i ja ha captat l'atenció de molts tot i que petits mitjans del seu país. Aquí tenim una delícia folkie que a pocs deixarà indiferents.
A.A. Bondy - I can see the pines are dancing ("When the devil's loose" Fat Possum 2009)

Wire

Una banda britànica imprescindible que sorgia a finals dels 70, dins l'explosió punk, però a la distància adeqüada per mirar-la de reüll. Deien "aquí som" amb disc fonamentals com "Pink Flag" (Harvest 1977), "Chairs missing" (Harvest 1978) o "154" (Warner 1979) i vint-i-cinc anys després se'ns tornaven a posar a la butxaca amb "Send" (Pink Flag 2003). L'any passat editaven "Object 47" (Pink Flag) on segueixen demostrant una execució impecable i una composició precisa. El proper 7 d'octubre actuen a Barcelona. Tot un luxe.
Aquí un dels seus clàssics, en directe a uns locals mítics:
Wire- three girl rumba ("Live at the Roxy/Live at the CBGB Theatre" 2006)

A la seva web www.pinkflag.com podeu descarregar gratuïtament vàries cançons.

The XX

Aquest quartet londinenc ens convida a volar sense ales. Són casi adolescents però tenen la gràcia creativa d'uns adults experimetats en decadència. Un estil que beu dels que hi veien més lluny i millor. Música de sofà, fosca i clara, simple, sense estridències ni complaences. Un gran plaer conèixe'ls. Ressona Chris Issak?

The XX - Infinity ("XX" 2009)

Elephant Stone

L'homenatge al nom de la banda diu prou coses. Són canadencs i miren als finals dels 80 britànics. Com tants cops diem: sense alumnes no hi hauria mestres. Jo crec que sense homenatges no hi hauria talent heretat. Ells diuen que fan pop atemporal i jo també ho signo. Rascar guitarres i construir melodies no és pas fàcil. I menys, amb gràcia.

Elephant Stone - How long ("The seven seas" 2009)

Hungry Villagers

Hungry Villagers - Tree full of ghosts ("Little fingers" 2009)

Caledonia

A finals dels 90 a Nova York ja hi havia una banda amb aquest nom. Aquella banda ja dissolta facturava un rock de reminiscències gòtiques. Aquests debutants, però, no tenen res a veure. Ens trobem davant d'una banda jove que també mira enrera. Folk-rock campestre sense pretensions però sense treva.

Caledonia - Scott's house ("We are America" 2009)

Ramona Falls

Brent Knopf, una tercera part del grup de Portland, OR, Menomena acaba de treure el seu primer disc en solitari. Aquí va una mostra del seu estil personal amb un tema que conté una interessant diversitat d'estils i ritmes.

Ramona Fall - I Say Fever ("Intuit" Barsuk 2009)

Danger Mouse & Sparklehorse

Una combinació impossible. Un projecte de somni. El rei de les màquines, la meitat de Gnarls Barkley s'ajunta amb l'home de les guitarres ploraneres per fer la banda sonora d'un llibre d'imatges de David Lynch. Podria prometre més? Sobre el paper impossible. Aquest parell dirigeix l'invent però en el disc hi col·laboren The Flamming Lips, Vic Chestnutt, Frank Black, Iggy Pop, Julian Casablancas i un llarg etc de noms grans de l'escena musical més estimulant. Aquí el podeu baixar sencer i comprimit ja que de moment està esgotat.
"Dark night of the soul"

Rodriguez

Sixto Diaz Rodriguez va treure dos discs (1970 i 71) amb no massa èxit en el seu moment i va literalment desaparèixer. Sense ell saber-ho, la seva música triomfava uns quants anys després a països com Sud Àfrica o Austràlia. La seva desaparició va crear tot tipus de rumors fins que l'any 1998 un periodista el va trobar a Detroit. Des de llavors ha pogut gaudir d'una segona joventut musical especialment des de la reedició del seu primer disc l'any 2008.

Rodriguez - Sugar man ("Cold Fact" 1970)

Sébastien Schuller

Sébastien Schuller estrena disc. Aquesta segona entrega segueix fidel a l'estil que el cantant francès oferia en el seu primer llarg. Amb una veu entre Thom Yorke i Andrew Bird, la seva musica combina melodies acústiques on si van afegint ritmes electrònics amb resultat atmosfèric.

Sébastien Schuller - Midnight ("Evenfall" 2009)

Sébastien Schuller - High green grass ("Evenfall" 2009)

Retribution Gospel Choir

Alan Sparhawk, guitarrista i compositor dels immensos Low defuig de la banda familiar amb aquest projecte en solitari on afluixa els narcòtics al so de Low per proposar-nos una versió dels mateixos més elèctrica i contundent. Conserva estructures repetitives i cadència de la veu. Un divertiment? Per ell segurament. Per mi, una curiositat llunyana al nivell d'immersió al que arrossega Low.
Retribuition Gospel Choir- somebody's someone ("Retribuition Gospel Choir" Caldo Verde 2008)

Au Revoir Simone

Amb una caixa de ritmes i tres teclats, el tercer llarg d'aquest trio femení afincat a Williamsburg (NY) presenta temes d'aparença senzilla farcits de ritmes hipnòtics. Per als amants de les etiquetes: light electro-pop.

Au revoir Simone - Another likely story ("Still night, still light" 2009 Moshi Moshi Records)

Au revoir Simone - Shadows ("Still night, still light" 2009 Moshi Moshi Records)

The Pains Of Being Pure At Heart

Tot sovint dins d'una escena revival hi ha l'elegit que sobresurt. Pot ser per pura contingència o, merescudament, pel mèrit que transmet amb bones cançons. Aquest últim és el cas d'aquesta banda debutant de NY. Amb un munt d'influències a l'esquena (tantes, que el plagi queda descartat) i uns temes que mereixen escoltar-se com el que són, originals. Només us diré que després d'haver-lo escoltat durant uns mesos és un dels últims discs que m'he comprat.
The Pains Of Being Pure At Heart- young adult friction ("The Pains Of Being Pure At Heart" Slumberland 2009)

The Wooden Birds

Andrew Kenny, després de més de 10 anys al capdavant d'American Analog Set, estrena projecte. Últimament també se l'havia vist acompanyant als teclats els colegues de Broken Social Scene en algun directe però sembla que no en tenia prou. Doncs reinicia la seva carrera amb el propòsit estilístic d'allunyar-se de la seva ex-banda i dels ex-líders de bandes que passen a ser un cantautor. Tot i ser així, podriem trobar-li un cert parentiu amb l'Iron and Wine més sobri.
The Wooden Birds- false alarm ("Magnolia" Morr Music 2009)

The Tallest Man On Earth

L'auto proclamat home més alt de la terra va treure el seu primer llarg l'any 2008 i sembla que el públic coincideix en dues coses: la seva similitud amb el Dylan més folk i que malgrat ser un altre cantautor folk la seva música te aquell toc que la fa especial. Potser hi té alguna cosa a veure el fet de ser suec!

The Tallest Man On Earth - Into the stream ("Shallow Grave" 2008 Gravitation)

The Black Keys

A l'abril del 2008 va veure la llum el cinquè disc del duet americà The Black Keys. Amb un so que els ha portat a ser comparats als White Stripes barregen rock i blues de manera molt interessant.

The Black Keys - I got mine ("Attack & Release" 2008 Nonesuch)

Casiotone For The Painfully Alone

El projecte d'Owen Ashworth ja va per la seva cinquena posta de llarg des del seu debut al 1999. Homenatge al clàssic "When the Saints Go Marching In" inclòs, el tema segueix en la seva línia de percussió (bombo i teclat) + sorollets + melodia enganxosa. Cançons que sonen a himnes ballables d'avui i que són cançons senzilles també per demà.
Casiotone For The Painfully Alone- optimistic vs the silent alarm ("Vs. children" Tomlab 2009)

Jason Lytle

El californià publica el seu primer disc després de deu anys posant la veu als molt aconsellables Grandaddy. Segueix en la línia de la banda que no el va acabar de catapultar a la fama (serà aquesta la raó de la fi de la banda?): Pop-rock melòdic detallista. El sentirem en directe al proper Primavera Sound.
Jason Lytle- yours truly, the commuter ("Jason Lytle- Yours Truly, The Commuter" Anti 2009)

Nick Drake

L'immens cantautor britànic va tenir una vida curta, trista i discreta (1948-74) però la seva obra (tres discs en tres anys) amb el temps s'ha anat difonent i ha acabat per atrapar les sensibilitats d'arreu. En aquest cas la justícia s'ha imposat i la seva música que no morirà ami ha remullat gran part dels millors artistes que editen avui dia. Amb una feina incommensurable és difícil triar. De fet els seus tres discs són d'obligatòria adquisició però aquí ens decantem per la seva vesant més minimalista però no menys preciosista.
Nick Drake- pink moon ("Pink Moon" Hannibal 1972)

Sonic Youth

La banda de NY, després de més de 25 anys de carrera, segueix fent honor al seu nom i fidels al seu so inimitable. Al menys així ho demostren en el tema avançat del llançament del proper 9 de Juny del seu nou disc "The Eternal".

Sonic Youth - Sacred Trickster ("The Eternal" 2009 Matador)

Blind Pilot

Aquesta parella de Portland, OR, fan el que algú descriu com melancolia relaxada. M'agrada. Folk, pop acústic o les dues coses alhora el resultat es música sense estridències per somiar despert. Classe.

Blind Pilot - Go on, say it ("3 Rounds and a Sound" 2008)

The Horrors

Segueixen tenint bones intencions i influències i bona veu. També segueixen preocupats pel pentinat i el look (cosa no necessàriament negativa) però ara, a sobre han fet un temazo com aquest. El nou i segon disc dels anglesets ("Primary Colours" XL 2009) segueix sent difícil d'obligar a comprar però aquesta cançó és un dels temes de l'any 2009. Digueu-me feixista, jo us diré buh. Al vídeo, ni cas. El youtube també és un reproductor de música on-line útil.

Asobi Seksu

Asobi Seksu: colloquial Japanese for "casual sex", or more literally "fun sex". Shoegazing per a alguns, indie rock amb veu etèria per a altres. El que és clar és que la banda de NY invita a moure's (al menys el cap).
Asobi Seksu - Thursday ("Citrus" Friendly Fire 2006)

Sea Wolf

El californià Alex Brown Church és l'home al cap davant d'aquest projecte. Desprès d'un EP i un àlbum al 2007 està actualment gravant el seu segon (?) llarg. El tema proposat és una perla en forma d'indi-folk-rock molt aconsellable. Elegància.

Sea Wolf - The Cold, The Dark & The Silence ("Leaves in the River" 2007 Dangerbird)

Nash the Slash

I seguim a Canadà però ara va de retro ... Tot i que la identitat (suposadament canadenca) del personatge en qüestió no està massa clara ni pels experts, aquesta aportació curiosa al synth-pop new wave dels 70-80 aporta un discurs que obre portes cara al futurs caps de setmana de la vida. El so inconfusible de vinil no deixa espais per dubtar. Seguim foscos però és la nit.

Nash the Slash- reactor n.2

El tema està extret d'una sessió (descargable?) dels DJs de post-punk de Brighton Where to Now?.
Més info a: myspace.com/wheretonowdjs

Ketch Harbour Wolves

No sé si és casualitat però segueixo a Canadà. Aquest cop però amb un registre diferent, més líric i fosc on piano i percussió marquen un ritme constant. El tema proposat és del segon EP publicat per Ketch Harvour Wolves el qual es pot baixar íntegrament a la seva web.

Ketch Harbour Wolves - Animals ("Dead Calm Horizon" Ep 2008)

W.G. Sebald

"Luego dijo, tan bajo que apenas se la podía oír: What was it that so darkened our world? Y Elias respondió: I don't know, dear, I don't know."

Austerlitz, 2001

Chad VanGaalen

Photo: Marc Rimmer

Un altre cantant canadenc a tenir en compte. Des del seu soterrani de Calgary (diuen els experts) la seva música sona lo-fi folk-pop. Tot i l'etiqueta, aquest ja tercer disc és força interessant. Una bona oportunitat per comprovar-ho serà la seva presentació al Primavera Sound.
Chad VanGaalen - Molten lights ("Soft Airplane" Sub Pop 2008)

Chad VanGaalen - Willow tree ("Soft Airplane" Sub Pop 2008)

Odawas

La banda d'Indiana s'ha desplaçat a Chicago per gravar el seu tercer disc. El pas del camp a l'urb ha enfosquit el seu so però l'ha fet més concret. Un pop dins ambientacions cavernoses resulta una perla sinistrament preciosa que progressa amb tons entre algun rock contemporani i banda sonores lynchianes de fa anys. Perla.
Odawas- hamless lover's discourse ("The Blue Depths" Jagjaguwar 2009)

Crystal Stilts

Una altra banda de Brooklyn que passeja pels terrenys que ja comencen a estar tant trepitjats del shoegazing reciclat. Més concretament una revisió del gran "Psychocandy" (Blanco y Negro 1985) de Jesus and Mary Chain entre d'altres. Aquí és on rau interés, tot i que no excessiu, de la banda. A part, també és una excusa per citar del Primavera Sound 2009 que els inclou al cartell.
Crystal Stilts- crystal stilts ("Crystal Stilts" Slumberland 2008)

Guns and Roses

Una excusa curiosa i mig gratuita per fer una doble reivindicació. La primera: els grans (de primers, 85-91) G'N'R. La segona i més important: contra els/les cretins/es que van als concerts a xerrar. El pitjor de tot és que són aquells que més et recordaran que van ser allà, que van veure i viure aquell concert. Mentira! Està bé anar de copes, alternar, xerrar i cridat inclús. Però, sis plau, quan aneu a un concert respecteu al proper. El vídeo és una caca i la cançó també és fluixeta però, com us he dit, els primers GNR ("Appetite for Destruction" Geffen, 1987) és una peça espontània, fresca, bruta i fascinant. Després el dolar va espatllar una troupe de proxenetes ionquis que haguessin fet millor seguint l'exemple d'altres mites de rock. Però sobretot, als concerts respectem al públic del costat. Han pagat per viure i sentir un concert, no les estupideses del veí.



I ara un dels varis motius perquè a la meva adolescència aquesta gent em va ajudar a estimar la música.

Peter Murphy

Una de les veus més personals i potents del rock podriem dir-ne gòtic de principis dels 80 enfilava una carrera en solitari després de la dissolució de Bauhaus. Aquest tema pertany al seu disc més aconsellable "Deep" (Beggars Banquet 1990) que també incloia el hit "Cuts you up". Aquesta gravació pertany a una sessió brutal relativament recent en una emissora de ràdio acompanyat de Trent Reznor (Nine Inch Nails) i Jeordie White (Twiggy Ramirez ex-Marilyn Manson). Pell de gallina.



La sessió també inclou temes d'Iggy Pop ("Nightclubbing") i Nine Inch Nails ("Reptile"). Impressionant aquesta versió del tema de Grace Jones que The Normal van reinventar i convertir en un hit del EBM: "Warm leatherette":

Strange Boys

Aquesta banda nova i jove d'Austin tampoc guanyaran cap concurs d'originalitat, però qui vol ser original quan sap fer bones cançons amb bones influències a tan poca edat? Amb un so entre garatge i pop, tot ben retro, i una veu que pot fer passar pel cap el Dylan més cadent destil·len música que es fa escoltar i permet ballar.
Strange Boys- heard you wanna beat me up ("...And Girls Club" In the red 2009)

Cymbals Eat Guitars

Aquesta banda debuta amb un disc exclusivament distribuït per internet, signe dels nous temps. Musicalment però amb una veu que els apropa a Modest Mouse, una fragmentació que els emparenta als últims Pavement i unes pujades histriòniques als primers Built to Spill . El resultat però força aconsellable.
Cymbals Eat Guitars- wind Phoenix ("Why there are mountains" autoeditat 2009)

Papercuts

La banda californiana està a punt de editar el seu tercer disc de la mà del segell de Devendra Banhart. El seu discurs es mou pels terrenys del pop independent suau i en ocasions aspre que juga per igual amb els ritmes que amb les melodies de guitarres i vocals. Aquí en tenim una mostra.
Papercuts- future primitive ("You can have what you want" Gnomonsong 2009)

Iris Aneas

Aquesta jove barcelonina ja fa temps que s'inventa música i hi posa veu amb una gràcia particular. Des d'una electrònica home-made delicada i cruixent acompanyada d'una veu entre dolça i ombrívola, factura un pop electrònic parent dels Múm menys carregats. Encara no ha editat cap disc però el dia que arribi serà més que merescut.

The Cramps

Fa un parell de setmanes es parava definitivament el cor de Lux Interior, líder juntament amb Poison Ivy dels mítics i únics The Cramps. Una ocasió trista però adient per recordar i reivindicar aquesta banda que neixia a NY a finals del 70 amb un discurs iconoclasta entre el rock i el psychobilly. Aquí adjunto un directe del seu tema estrella, "Human fly" (Gravest hits, 1979)

John Updike

Yo amo a todo el mundo, sobre todo con las ventanillas cerradas

"Conejo es rico" 1982

Women

Aquest quartet canadenc entre el pop-folk melòdic i el indie-rock rugós han facturat un disc de debut que està donant de què parlar. No es compliquen la vida però d'un resultat només aparentment senzill desgranen temes que poden fàcilment convertir-se en best-sellers. No sobresurten, de moment, però ho fan prou bé.
Women- black rice ("Women" Jagjaguwar 2008)
Women- group transport hall ("Women" Jagjaguwar 2008)

Vampire Weekend

Un altre dels discs aconsellables per sorprenents de l'any. També és un bon disc, sens dubte. Tot i que alguns els intentin agrupar dins una onada africanista (si és així, no és pas nova) les bones idees d'aquesta banda queden paleses en el seu disc de debut. Un disc amb referents, és clar, però d'esquena a qualsevol sonoritat d'avui. Cançons ben construides i amb girs imprevisibles. Aquí en tenim una mostra amb el seu "Oxford comma" (Vampire Weekend, 2008)

Lauryn Hill "Marley"

Podria formar part dels homenatges al nou president, d'aquests crits de canvi que resonen pel Gran Canó (del Colorado, of course), d'aquesta esperança negre que seu a la Casa Blanca, d'aquest "un món nou és possible" que algun segon ens podem arribar a creure.



Per cert, ja que aquí parlem de música, Lauryn Hill i el seu tema "Mr Intentional" mereixen un punt i a part. El folk-soul d'aquest tema és molt i molt més que aconsellable. Pertany al seu "MTV Unplugged" (2002). Busca i troba i disfruta, please.

Portishead

Una banda de la que no hauria de parlar (ja ho fa massa gent) però que ha entregat un dels discs i retorns de l'any. Disc perquè és una obra colosal, del seu temps però alhora perpètua i atípica. Retorn perquè han reaparegut després d'un llarg silenci més que dignament, desfent-se de l'estil que ells i alguns companys de ciutat van crear (trip-hop? Bristol sound?) i a sobre amb una qualitat més que anormal per les vaques sagrades (fan falta exemples?)

un dels grans temes de l'any:



i aquí una versió de sofà d'uns altres mainstream que fa massa poc utilitzava com a quartada. És necessari donar explicacions? (descubrir una curiositat així mereix compartir-la)

Bon Iver

Un dels homes que ens deixava un dels discs recomanables de l'any passat ("For Emma, forever ago" Jagjaguwar 2008) ja té nou material a punt de sortir dels fogons. Segueix en la línia del seu folk-rock senzill (que no simple) amb la veu entre la gravetat i el falset. Honestitat garantida.
Bon Iver- blood bank ("Blood bank" Jagjaguwar 2009)