Cave i els seus feia molt anys que no trepitjaven els escenaris catalans. El comptagotes amb que racionen els seus directes ens havia deixat sense una de les presències escèniques més arrolladores dels últims anys. L'espera dels seguidors, que seguiran creixent dia a dia fins a la fi de la humanitat, va obligar a canviar el recinte d'una sala de concerts a un pavelló esportiu. Horror! El handicap estava asegurat i així va ser. Una acústica infame i un context pèssim, però, no van poder amb la bèstia. Nick Cave i les seves "males llavors" (Blixa, et seguim trobant faltar) són veterans de les taules i amb una autoritat sobre l'escenari inigualable, van repassar part del seu nou disc però no va oblidar alguns dels seus temes memorables. Cronològicament:
Tupelo (Firstborn is dead, 1985), Hard on for love (Your funeral, my trial, 1986), Deanna (Tender pray, 1988), Ship song (The Good son, 1990), Papa Won't Leave You, Henry (Henry’s dream, 1992), Nobody’s baby now i
Red right hand (Let love in, 1994),
Stagger Lee (Murder ballads, 1996), Into my arms (Boatman’s call, 1997) i Get ready for love (Abattoir Blues/The Lyre of Orpheus, 2004) entre d'altres que no recordo. Tota una exhibició de maneres, actitut, veu i rock 'n' roll. Els moments de calma derivaven en tempestes de so emb una fluidesa que ni el Niño (el climàtic). Un set-list molt compensat amb dos bisos que haurien d'haver arribat més tard però que van deixar molt bon sabor de boca.
