Sambassadeur

Des de Suècia amb amor. Sambassadeur són un quartet de Gotteborg que explora el pop cuidat que fabriquen amb tanta habilitat The Go-Betweens o Belle & Sebastian però sense còpiar. Aquest tema que adjunto no em direu que no recorda un punt de trobada entre Family i Cardigans. La veu femenina li dona una finesa tremenda i el ritme és d'aquells que enganxen i convencen.
Sambassadeur- kate (single Labrador 2006)

Earlimart

Una altra banda de Los Angeles. Começaven la seva carrera fa deu anys amb un so que els situava en un híbrid entre els Pixies i Sparklehorse. Acaben de publicar nou disc. Ara sonen més pop, un pop de cambra delicat amb aires als Beatles però amb veu femenina. Aquesta cançoneta és una autèntica preciositat, tan dòcil i de vellut que inclús es deixa acariciar.
Earlimart- happy alone ("Mentor Tormentor" Shout factory 2007)

The Broken West

Surten de Califòrnia i la procedència geogràfica no podria ser més adient. Acaben de debutar en llarg, l'any 2005 publicaven un EP, a Merge amb un so que ens trasllada a aquelles latituts de la costa pacífica durant els anys 70. Bàsicament fan power-pop de tradició americana amb aires camuflats de country-rock. Sonen compactes i aquesta solidesa fa que no passem de llarg.
The Broken West- down in the valley ("I can't go on, I'll go on" Merge 2007)

Scout Niblett

Aquesta cantautora anglesa ha estat comparada amb Cat Power o PJ Harvey. D'emoció no n'hi falta per apropar-se a aquestes dues gran deeses però jo l'emparentaria més amb la primera Chan Marshall (Cat Power) per veu i simplicitat instrumental. De fet, fa un parell o tres d'anys va tocar a la Boite de Barcelona i s'ho feia tot sola, o amb bateria o amb guitarra. Ja han passat 6 anys des que debutava compartint un split amb Songs:Ohia i la noia segueix amb molt bones companyies. Acaba de publicar nou disc i en aquest gran tema l'acompanya ni més ni menys que el gran Will Oldham.
Scout Niblett ft. Will Oldham- kiss ("This fool can die now" Too pure 2007)

Augie March

El mes de març passat rebien el guardó Australian Music Prize 2006 com la millor banda australiana de l'any. Començaven la seva carrera l'any 1998 i fan un rock que recull totes les influències des del country fins el indie rock que els ha antecedit. En una edició espacila pels EUA han afegit temes acústics dels originals que ofereix el seu nou disc "Moo, You Bloody Choir".
Augie March- there is no such place -acoustic- ("Moo, You Bloody Choir" Jive/Zomba 2007)

Bishop Allen

Justine Rice i Christian Rudder són els dos cap-pensants de Bishop Allen. L'any 2003 publicaven "Charm school", un disc gravat entre ells dos a estones perdudes en una habitació compartida. No va ser fins 2006 que van tornara publicar i ho van fer de manera curiosa: un EP cada mes de l'any. Ara acaba de sortir el seu nou disc i aquí tenim una mostra del que ofereixen, pop-rock desenfadat sense pretensions però resulton.
Bishop Allen- rain ("The Broken String" Dead oceans 2007)
Bishop Allen- click click click click ("The Broken String" Dead oceans 2007)

Tom Verlaine

Tom Verlaine arribava a NY l'any 1968 i juntament amb Richard Hell, Richard Lloyd i Billy Ficca va formar Television després de finiquitar la seva primera banda, the Neon Boys. Television publicava "Marquee Moon" l'any 1977 ja sense Richard Hell que no perdia el temps i publicava "Richard Hell and the Voidvoids" (1977) dos disc imprescindibles per entendre el punk novaiorquès de guitarres punxagudes d'aquells dies. L'any 1979 comença la seva carrera en solitari. Una carrera que dura fins avui.
Tom Verlaine- from her fingers ("Songs and other things" Thrill jockey 2006)

Jim O'Rourke

Un dels noms fonamentals dins la música independent dels últims 15 anys i concretament de l'escena experimental de Chicago. Els seus projectes en solitari s'han mogut entre el folk menys convencional i l'improvització més extremista. S'ha encarregat de produir magistralment discs com "Yankee hotel foxtrot" i "A ghost is born" de Wilco i "Ys" de Joanna Newsom, ha estat membre a sou de Sonic Youth en els últims anys, ha musicat pel·licules d'Herzog o Assayas i ha col·laborat amb Beth Orton, Fennesz, Smog, Stereolab o Flying Saucer Attack, entre moltes altres coses.
Jim O'Rourke- halfway to a threeway ("Halfway to a Threeway EP" Drag City 1999)

Current 93

David Tibet és l'home que s'amaga darrera d'aquest projecte que podriem calificar com de folk gòtic. Narracions d'aire apocalíptic influenciades per l'ocultisme sinistre del mag Aleister Crowley s'acompanyen amb instrumentacions acústiques que no fan més que augmentar el dramatisme fosc d'aquest ex-membre de Psychic TV i 23 Skidoo que començava aquest camí solitari a principis dels 80.
Current 93- then kill caesar ("Black Ships Ate The Sky" Durtro 2006)

Coil

Coil és un duet que explorava la part menys convencional i inmediata del la música industrial dels anys 80. Estava format per dos noms de luxe dins l'escena industrial més experimental : John Balance (1962-2004), col·laborador de Current 93, Death in June, Psychic TV, Nurse with Wound i remezclador del rock industrial d'estadi de Nine Inch Nails; i Peter Christopherson, membre fundador de Throbbing Gristle i Psychic TV. Discs com "Scatology"(1984), "Horse rotorvator" (1986) i "Love secret domain" (1991) defineixen a la perfecció l'estètica sonora d'aquesta banda fonamental dins el discurs del que parlavem.
Coil- where are you ("Musick to play in the dark 2" Phantom Sound & Visi 2000)

Dizzee Rascal

Amb 18 anys guanyava el premi Mercury del 2003, el més important de la música britànica. Sortia dels suburbis de l'est de Londres i amb el seu "Boy in da corner" col·locava l'UK garage a les cobertes més prestigioses del món. Han passat quatre anys i acaba de publicar el seu tercer disc. Aquí us proposem la bomba que va fer servir per presentar-se en societat.
Dizzee Rascal- fix up, look sharp ("Boy in da corner" XL/Matador 2003)

Arab Strap

Un altre banda de Glasgow. De fet, a mitjans dels anys 90 aquesta ciutat escocesa era l'ull de l'huracà del nou rock que sortia de les illes britàniques. L'slowcore d'Arab Strap i el post-rock de Mogwai marcaven Glasgow amb vermell dins el mapa mundi de la música pop-rock del moment. Personalment, Arab Strap assolien el 10 amb el seu "Philophobia" (1998). Lletres de pornografia emocional d'Aidan Moffat i guitarres adormides i creixents de Malcolm Middleton, un discurs propi que fascinava o aburria. Més endavant van enriquir la seva música augmentant la instrumentació però el mal ja estava fet.
Arab Strap- love detective ("The red thread" Matador 2001)

Belle & Sebastian

Neixien a Glasgow a mitjans dels 90 i es posaven tota l'afició pop a la butxaca amb el seu segon i brillantíssim disc "If you are feeling sinister" (1996). La banda de Stuart Murdoch té la delicadesa i la melanconia de les bandes de Sarah Records però amb un ritme que els fa més accesibles. Guitarres ben trenades, les cordes i els vents justes i unes veuetes que posen tendre al més enquistat. Hi ha algú que sigui capaç de no conmoure's i moure's amb aquesta cançó?
Belle & Sebastian- another sunny day ("The life pursuit" Matador 2006)

Allen Ginsberg

"He visto las mejores mentes de mi generación destruidas por la locura, hambrientas histéricas desnudas,
arrastrándose de madrugada por las calles de los negros buscando el pico rabioso,
ángeles rebeldes quemando por la vieja conexión celestial hacia la dínamo estrellada en la maquinaria de la noche,
que pobres y adrajosos y ojerosos y colocados se pasaron la noche fumando en la sobrenatural oscuridad de agujeros flotando sobre las azoteas de las ciudades contemplando el jazz,
......"
Aullido 1956

Ben Lee

Aquest australià feia els primers passos en el món de la música quan comptava només amb 13 anys. Formava part de la banda Noise Addict. La banda va arribar a les orelles de l'omnipresent Thurston Moore (Sonic Youth) i aquest els publicava en el seu segell Ecstatic Peace. Aviat però va començar la seva carrera en solitari amb la que ja porta 7 discs en 12 anys. Aquí el tenim versionant un tema d'Against Me!, una banda de folk-punk bastant recent.
Ben Lee- new wave (Ben Lee sings Against Me! New Wave 2007)

Beck

Beck Hansen reventava totes les emisores universitàries americanes cap allà l'any 1994 amb el seu himne generacional "Loser". Folk, rock, hip hop, pop, psicodèlia, noise, jazz i una llista inacabable d'estils entraven dins la batedora d'aquest californià carregat de talent. El seu disc "Odelay" (1996) representa a la perfecció aquesta barreja d'estils amb un resultat espectacular i personal.
Beck- sexx laws ("Midnite vultures" DGC 1999)

Pavement

La banda de Stephen Malkmus ampliava a principis dels 90 la via de guitarres distorsionades i rítmes atípics que havien obert als 80 bandes com Pixies. Amb una herència indubtable de The Fall, Pavement publicaven discs fonamentals en el rock independent dels 90 com "Slanted & Enchanted" (1992), "Crooked rain, crooked rain" (1994) i "Wowee Zowee" (1995). Juntament a els Sebadoh de Lou Barlow definien l'estètica de l'indie lo-fi d'aquella dècada. Ja fa 8 anys que van publicar el seu últim disc però segueixen sonant fescs i actuals.
Pavement- rattled by the rush ("Wowee Zowee" Matador 1995)

David Bowie

Li diuen el camaleó però li haurien de dir el puto amo. Amb gairebé 30 discs d'estudi a l'esquena i havent explorat tots els terrenys musicals amb els que ha conviscut, David Bowie encara te temps per descobrir i recolzar nous artistes. Jo personalment li posaria un 10 a tota la seva discografia fins l'any 80, amb alguna excepció, però quan toques el cel amb tanta habilitat és difícil seguir sopant amb Deu tota la vida. Aquí proposo una versió acústica de "Heroes", aquell disc de 1977 cuinat juntament amb Brian Eno.
David Bowie- heroes (acoustic live version)

Neil Young

Després de deixar Buffalo Springfield l'any 1968, Neil Young va iniciar una carrera imparable que l'ha portat a ser un dels autors americans més unánimement respectats i aplaudits dels últims 40 anys. D'un folk-rock inicial , per mi la seva millor època, va anar electrificant el seu discurs fins el seu últim disc on tornava a les arrels. Poc més a dir. Discs com"After the gold rush" (1970), "Harvest" (1972), "Tonight's the night" i "Zuma" (1975) parlen per si sols, i molt.
Neil Young- heart of gold ("Harvest" Reprise 1972)

Joy Division

I es va fer la foscor. Manchester 1977. Eren dies de l'explosió punk britànica. Aquella manera de fer música sense tècnica però amb coses a dir va despertar l'apetit de molts joves inquiets. El guitarrista Bernard Albretch, el baixista Peter Hook (els dos fundadors de New Order després del suicidi d'Ian Curtis) i la veu d'Ian Curtis, principalment, formaven Warsaw. En uns mesos canviaven el nom per Joy Division. El nom sortia d'una novela de Karol Cetinsky. Era el terme que feia servir per anomenar l'haren de dones obligades a prostituir-se en benefici dels soldats nazis. Amb el nom ja feien una declaració d'intencions i amb les seves cançons van canviar el rumb de la història d'una part de la música.
Joy Division- love will tear us apart (single Factory 1980)

The Postal Service

Jimmy Tamborello (Dntel, Figurine) i Ben Gibbard (Death Cab for Cutie) són els noms que hi ha darrera aquest projecte que de moment és puntual. Van publicar un sòl disc l'any 2003, "Give up", un clàssic indiscutible del pop electrònic del s.XXI, i des de llavors no han tornat a fer servir el correu per intercanviar idees i sons. El tema que proposo compta també amb la veu de Jenny Lewis (Rilo Kiley) i tot i no ser "Such great highs", el temazo bandera del disc no està gens però gens malament.
The Postal Service- nothing better ("Give up" Sub Pop 2003)

Tindersticks

La veu de Stuart Staples és difícil d'oblidar un cop li has parat atenció. Els Tindersticks són una banda que també és difícil treure's del cap un cop hi has entrat. Són de Nottingham i començaven a publicar discs l'any 1993. Amb els imprescindibles "Tindersticks" (1993), "II" (1995) i "Curtains" (1997) a l'estanteria i a les neurones es fa impossible que no s'hagin convertit en grup de capçalera. El seu pop fosc i dramàtic, que beu a parts iguals d'Scott Walker i de Leonard Cohen, és orquestrat, rítmic i envolvent. Aquí en tenim un exemple.
Tindersticks- snowy in f# minor ("Tindesticks II" Polygram 1995)

Matthew Dear

Matthew Dear és un texà que a part de publicar amb el seu nom també es l'home que hi darrera del techno minimal de Audion i és un dels productors del panorama micro-house més respectats del moment. En aquest cas però, sense impersonator, Matthew Dear fa pop electrònic minimalista. Han passat quatre anys des del seu debut i acaba de publicar nou treball, el tercer de la seva carrera. Com deia: pop electrònic, en aquest cas amb aires al Bowie de l'època berlinesa.
Matthew Dear- pom pom ("Asa Breed" Ghostly International 2007)

White Williams

Noi juguetó busca -i troba- portàtil amb el que desenvolupar les seves dèries musicals. Joe Williams és aquest noi i ho ha aconseguit. Amb 23 anyets ja acompanya Girl Talk i Dan Deacon en una gira pels antros nordamericans per poder ensenyar el que fa i el que li agrada fer. És jovenet i se li poden perdonar algunes manacnces però no em direu que no és efectiu (aquest adjectiu el faig servir molt, no?). Anyway, com ell diu happy hardcore i jo li afegiria un noise-poppie. Com puja la canalla...
White Williams- new violence ("Smoke" Tigerbeat 6 2007)

Elliot Smith

Elliot Smith va morir l'any 2003 amb 34 anys. Ja tenim un altre màrtir de la múisca a qui li poden treure suc. De l'anonimat folk-punk va passar a ser nominat a un òscar de la mà de Gus Van Sant. La seva carrera musical és senzilla i preciosista (el punk el va anar aparcant disc rera disc). Cançons ben fetes, dolces i amargants a l'hora però impecablement executades. Acaben de publicar un disc on hi ha gravacions no publicades però nosaltres visitarem un tema d'un dels seus millors discs.
Elliot Smith - Everybody Cares, Everybody Understands ("XO" Dreamworks 1998)

Félix de Azúa

"Atemorizados ante la presencia de algo que nos conmueve, que nos inquieta, que nos obliga a reflexionar o que simplemente nos asombra, huimos por el túnel de la causalidad en busca de refugios en los que reposar."
El aprendiozaje de la decepción 1989

Cat Power

Chan Marshall és el nom real d'aquesta felina poderosa. Iniciava la seva carrera l'any 1995 però era l'any 1998 quan va publicar l'imprescindible "Moon Prix" que es va posar en boca de tots els amants de la bona música popular. D'aquell folk cru i nu de baixa fidelitat ha anat derivant cap una major sofisticació que culminava l'any passat amb la sublimació d'una cantautora que ja no és el nostre secret més ben guardat. Aquest mes de gener "The greatest" formava part de totes les llistes serioses del millor de l'any. Soul blanc, suau però ben farcit. El cor en un puny.
Cat Power- the greatest ("The Greatest" Matador 2006)

Kano

A principis d'aquest segle els barris perifèrics de Londres seguien bullint com sempre però s'estava gestant l'embrió d'una nova etiqueta musical: el 2step o UK garage. No deixava de ser una lectura britànica d'una barreja entre el hip hop nordamericà i el house, més ric en referents i ampli en influències. So Solid Crew, Oxide and Neutrino, The Streets, Dizzee Rascal o Kano són alguns dels noms que el van popularitzar.
Kano- layer cake ("Kano mixtape" 2007)

Nick Cave & PJ Harvey

Un duet sense preu. Dos noms que no haurien de necessitar presentació. De fet, en aquest cas obviaré qualsevol tipus d'adjectiu per manca de paraules al diccionari. Suposo que en la seva curta història d'amor la vaixella no era de porcellana.

Fire Engines

Tal i com passava amb els magnífics i gairebé oblidats Josef K i Orange Juice l'any passat i el 2005 respectivament, Fire Engines veuen reconegut el seu treball de principis dels 80 amb una recopilació que repassa la seva carrera curta però frondosa. També eren escocesos i van publicar només dos discs. Aquí tenim una mostra del que donaven, post-punk personal sense contemplacions.
Fire Engines- meat whiplash ("Hungy beat" Acute 2007)

The Manhattan Loves Suicides

Des de Quebec aquesta banda començava la seva carrera com a duet gairebé d'EBM ara fa dos anys. El nom el van treure d'una pel·lícula de Richard Kern dels anys 80 i aquesta es la dècada a la que musicalment li deuen més. Es mouen entre les guitarres distorsionades dels shoegazers britànics, el ritmes de l'indie pixies-breederià i les veus meloses del twee-pop d'aquella dècada. Distorsió i finesa es troben en aquest tema del seu nou EP.
The Manhattan Loves Suicides- you'll never get that guy ("Kick it back EP" Magic Marker 2007)

Hearts Revolution

Després de tanta delicadesa i elegància ens hem de tornar a arremangar per remenar el fang. La brutícia no sempre ha de ser una cosa dolenta i menys si s'ordena des d'un Mac ben mono. Aquest duet noi-noia entre Los Ángeles i NY acaben de debutar amb un split compartit amb els porcs Crystal Castles i no es quedan curts. Qui es pot quedar impassible davant d'una marranada tant efectiva? Electroclash fresc i cruixent del nou segle.
Heart Revolution- C.Y.O.A ("Hearts Revolution / Crystal Castles split 7"" Hearts Challenger 2007)

Bola

Des de Manchester, Darrell Fitton fa més de 10 anys que publica IDM de la ben feta. Per alguna cosa les seves primeres peces les publicava Warp. En la línia del paisatgisme digital de noms com Boards of Canada l'anglès que s'amaga darrera aquest nom tant rodó fabrica bandes sonores imaginaries de paisatges llunars habitats per hippies del proper mileni.
Bola- waknuts ("Kroungrine" Skam 2007)

The Postmarks

Des de Florida aquesta banda de pop delicat i sofisticat amb lleus pincellades d'electrònica lo-fi acaben de publicar el seu segon disc després de "Remixes" (2006). El tema que proposo és una versió de l'encantadora Astrud Gilberto. Una cançò idònia per escoltar sobre una hamaca a l'ombra d'algun arbre no necessàriament tropical en una tarda de xafugor però amb una lleugera brisa no necessàriament marina.
The Postmarks- the dreamer ("The Postmarks" Unfiltered 2007)

Laurie Anderson

Acaba de reeditar-se "Big Science", aquell disc de 1981 que incloia "O Superman" i que situava Laurie Anderson dins el mainstream des de l'univers avantguradista musical de NY. Estudiant de violí a l'adolescència, es desplaçava a NY per matricular-se a història de l'art i escultura i allà completaria la seva carrera multidisciplinar: cine, dança, mim, videoart i escriptura són alguns dels camps que ha llaurat la que seria més endavant la dona de Lou Reed, per raons òbvies sense quedar recluida a l'ombra del geni.
Laurie Anderson- From the air (Dan the automator remix) ("Big Science" 1981 reissue Nonesuch 2007)

Magik Markers

La banda neixia als voltants de NY fa sis anys. Acaben de publicar nou llarg de la mà del sonic man Thurston Moore al seu segell Ecstatic Peace. Entre la no-wave, el noise-rock i la new-wave facturen un pop sintètic pseudo-tenebrós que enganxa. Ai, aquesta veu femenina des de les catatumbes...
Magik Markers- taste ("BOSS" Ecstatic Peace 2007)

Modeselektor

Aquest duet electrònic el que vaig conèixer ara farà un any a París gràcies a una jove ment inquieta. (Gracias Ali) Són de Berlin i des dels seus inicis cap allà el 2000 han anat pulint el seu discurs fins assolir una IDM atmosfèrica que acompanya sense agredir, més aviat acaricia i ajuda a agafar el vol. Aquest tema, impecable, i la resta del disc han fet que ni més ni menys Thom Yorke hagi col·laborat amb aquesta nova gravació.
Modeselektor- Edgar ("Happy birthday!" Bpitch control 2007)

Taken by Trees

Aquesta cançó m'ha atrapat com si fos un mantra que en comptes d'estirar-se, anés fent ondulacions que variesssin amb una molla sòlida. Palles mentals a part, el tema captiva i fascina. És una remescla del duet suec Tough Allience del tema "Too young", un aperitiu d'"Open Field", el debút en solitari de l'ex-cantant de The Concretes, Victoria Bergsmann -la veu fèmina de "Young folks" (Peter Bjorn and John)-. Ja tinc una de les meves "cançonetes" de l'any.
Taken by Trees - Taken Too Young (The Tough Alliance remix) ("Open field" Rough trade 2007)

The Mekons

Debutaven l'any 1979. Sortien de Leeds (Anglaterra) i han arribat als nostres dies encara publicant discs amb una dignitat inusual en carreres de llarg recorregut. Des del punk rock inicial han anat derivant cap a estils tant eclèctics que els fa difícils d'etiquetar. Des del rock al punk passant pel pop sintètic. Això ens agrada i per això aquí tenim una mostra del seu últim treball, més proper a la música per a un western contemporani que res més.
The Mekons- Dickie Chalkie And Nobby ("Natural" Quarterstick 2007)

Nick Hornby

"¿Qué hay de malo en quedarte en casa con tu colección de discos? No tiene nada que ver con coleccionar sellos, o posavasos de marcas de cerveza o dedales antiguos. En una colección de discos hay todo un mundo, un mundo más simpático, más guarro, más violento, más apacible, más lleno de color, más sórdido, más peligroso, más adorable que el mundo en el que vivo."
Alta fidelidad 1995

Devendra Banhart

La nostra reencarnació preferida de Marc Bolan publica nou disc. Després dels seus quatre primers i fantàstics discs, el neo-hippisme-psicodèlia-folk d'avui té nom i cognom. Nascut a Texas l'any 81 i crescut entre Venezuela i Califòrnia, només han passat 5 anys però ja ha plogut molt des de que va ser descobert per Michael Gira (Swans, Angels of Light) i publicat per primer cop pel seu segell, Young God. Ara, avui, Devendra és qui encapçala l'escuadró the new weird folk ianqui. I amb raó.
Devendra Banhart- seahorse ("Smokey Rolls Down Thunder Canyon" XL 2007)

Roger Mas

El cantautor genial de Solsona fa gala del seu gran sentit de l'humor versionant el hit de Paulina Rubio "Ni una sola palabra". Difícil treure's el somriure dels llavis. Gràcies Xavi pel chivatazo.

Elvis Presley 1970

Elvis Presley 1977

Soulsavers

Fart de posar pels núvols tot el que penjo al bloc, d'altra banda l'única raó que em motiva a aconsellar noms i temes, faré una excepció. Soulsavers són una merda o al menys no mereixen formar part d'aquest santuari personal. Feia temps que no sentia un projecte tant pobre musicalment i del que se'n parlés tant. Però si que hi ha una raó, bé vàries raons, per proposar-vos un tema seu. La veu la posen Mark Lanegan (cantant de Screaming Trees i carrera molt aconsellable en solitari) i Will Oldham i el tema el va escriure Neil Young pel seu disc "Zuma"(1975)
Soulsavers ft. Mark Lanegan & Will Oldham- through my sails ("It's Not How Far You Fall, It's the Way You Land" Columbia 2007)

Gram Parsons

Membre de The Byrds, ànima de Flying Burrito Brothers, inspiració fonamental per l'"Exile on Main Street" -per mi un dels 3 millors discs dels Rolling Stones- i pare del country-rock, Gram Parsons deixava escapar la seva vida als 27 anys en un motel perdut al desert de Joshua Tree. La seva música, tot i la seva concreció estilística pot seguir fascinant . Autor de temes com "She" o "Song for you" o un dels millors intèrprets de clàssics com "Love hurts", el noi de les camperes segueix tensant nervis quan sona.
Gram Parsons- long black limousine ("Gram Parsons Archives vol. 1: The Flying Burrito Brothers live at the Avalon" Amoeba Music 1969)

Eddie Vedder

El cantant de Pearl Jam ja ha fet el salt al projecte en solitari. L'excusa ha estat construir la banda sonora de la nova pel·lícula de Sean Penn, "Into the wild". Acompanyat per Corin Tucker de Sleater Kinney ens dona una primera idea de per on poden anar els trets, una cançó d'autor entre el folk i el rock reposat. Aquí us proposo un link a la pàgina on podeu escoltar el tema. En aquest cas el tema no es pot descarregar però per vèncer la curiositat ja n'hi ha prou, de moment.
Eddie Vedder- hard sun ("Into the wild" J Records 2007)

Fernando Pessoa

El poeta es un fingidor.
Finge tan completamente
que hasta finge que es dolor
el dolor real que siente.
Pere Gimferrer "Dietaris" 1979

Bonnie 'Prince' Billy

Will Oldham és un altre dels noms fonamental en la música americana dels últims anys. Després de liderar Palace, Palace Songs i Palace Brothers el príncep del neo-country va començar la seva carrera en solitari amb els seu nom autèntic que aviat va substituir pel nom que títula aquesta anotació. Tot i tenir una discografia prou àmplia i no monolítica jo em quedo amb "I see a darknes" (1999). Un disc inconmensurable, un 10 vaja. Aquí va una mostra.
Bonnie 'Prince' Billy- i see a darkness ("I see a darkness" Palace 1999)

Bergman i Antonioni

En els últims dies ens han deixat dos dels noms capdals del millor cinema europeu del s.XX. El suec Igmar Bergman, pare de la gran Ingrid i autor d'obres mestres com "Fanny i Alexander", "El setè segell" o "Persona" entre moltes altres ha deixat una empremta imborrable en l'art de mostrar emocions, relacions i psicologies humanes. Michelangelo Antonioni també era un mestre en mostrar la naturalesa humana. Ell ho feia però des d'un punt de vista més modern i potser més extrem. "La nit", "L'eclipsi" o "L'aventura" no deixaran mai de sorprendre.
Suposo que tothom els coneix, si no aquí va la recomanació.

Manitoba

Manitoba és el canadenc Dan Snaith. Debutava l'any 2001 amb "Start breaking my heart". Ara però, es diu Caribou i acaba de publicar un nou disc molt aconsellable, "Andorra". Es van haver de canviar el nom després del seu segon i esplèndid disc "Up in flames" (2003) per una demanda del cantant del grup punk Dictators, Handsome Dick Manitoba, gran nom, elegant i subtil. Amb un so entre Stereolab i Happy Mondays ha construit un univers propi que tant es deixa ballar com escoltar.
Manitoba- hendrix with KO ("Up in flames" Domino 2003)