31 de juliol del 2007

Friedrich Nietzsche














"Todas las cosas grandes, todas las cosas hermosas jamás pueden ser patrimonio de todos"
“Temo mucho que algunos vicios estén condenados a extinguirse simplemente porque el hombre moderno es demasiado cómodo e indolente para seguir con ellos.”
"Todos los medios de que se ha hecho uso para moralizar a la humanidad han sido en el fondo medios inmorales"

Cómo se filosofa a martillazos
1889

30 de juliol del 2007

Arcade Fire

Amb només un parell de discs publicats aquest canadencs ja s'han convertit en un dels màxims exponents del rock dels nostres dies. "Funeral" (2005) ja és un disc de capçalera per milions de melòmans de tot el món i amb raó. Rock amb alta càrrega emocional. Han publicat el difícil segon disc i segueixen convencent.
Arcade Fire- black mirror ("Neon Bible" Merge 2007)
Inclús el gran Bowie els va acompanyar en una actuació. Difícil no emocionar-se veient aquesta versió de "Wake up", un dels temes que incloia "Funeral"

M Ward














Un altre d'aquests autors que a la que l'escoltes una mica i bé ja t'ha robat el cor. Talent, veu personal, honestitat i un discurs propi dins un univers folk molt poblat. Després de formar part d'un trio anomenat Rodriguez, amb 5 discs en 6 anys s'ha convertit en un nom a tenir molt en compte dins el panorama musical actual. Ja esperem nou disc amb candeletes.
M Ward- here come the sun again ("Transistor radio" Merge 2005)

The Shins

Després de quatre anys de silenci, aquesta banda d'Albuquerque retorna a l'estudi i es treu de la màniga "Wincing the night away". Massa treballadors no deuen ser però d'efectivitat en tenen un bon troç. Fan pop classicista sense massa complicacions post-modernes però amb una bellessa inusual. Aquí tenim el gran tema del seu disc anterior.
The Shins- kissing the lipless ("Chutes too narrow" Sub Pop 2003)

Sleater-Kinney












Una de les bandes que millor ha recollit l'herència de les riot-grrrls, aquella reacció musical femenina al rock masclista dels 80. Punk-rock guerrer fet per dones. Bikini Kill van ser el primer nom important però ho van popularitzar L7, Babes in Toyland i Hole, amb la viudíssima Courtney Love al capdavant. Sleater-Kinner neixien l'any 1994. Han publicat 7 discs. L'últim i més celebrat era "The woods" (2005)
Sleater-Kinney- oh! ("One beat" Kill Rock Stars 2002)

Ride

A finals del 80, principis dels 90, dins el rock independent surgia un moviment musical molt interessant anomenat "shoegazing". Va ser un moviment important que encara avui cueja. El nom venia d'un fet tant poc musical com la postura dels guitarristes. Cara avall i cabells a la cara, vista a les sabates deien. La característica principal del so era un mur de distorsió que ampanyava les melodies. Els noms capdavanters van ser My Bloody Valentine i Ride. Aquí en tenim un exemple de la vessant més pop d'aquest nou discurs de guitarres gratades.
Ride- 0x4 ("Going blank again" Sire 1992)

Yo La Tengo










Un altre dels noms capdals de la independència americana dels últims vint anys. Aquest trio d'Hoboken ha estat comparat sovint amb The Velvet Underground tot i que van crear la banda com a fans de The Soft Boys, Mission of Burma i Love. Sempre s'han mogut entre l'ampli ventall que va del rock de guitarres distorsionades al pop més endolcit però menys acomodat.
Yo la tengo- today is the day ("Summer sun" Matador 2003)

24 de juliol del 2007

E. M. Cioran












"La pasión por la música en en sí misma una confesión. Más sabemos de un desconocido que la tiene que de alguien insensible a ella y que frecuentamos a menudo"

“- Usted está en contra de todo lo que se ha hecho desde la última guerra, me decía aquella señora muy al día.
- Se equivoca usted de fecha. Estoy en contra todo lo que se ha hecho desde Adán.”

“Una sola cosa importa: aprender a ser perdedor.”

Del inconveniente de haber nacido (1973)

23 de juliol del 2007

Apse












Una de les noves apostes d'Acuarela. Són de Brooklyn i els podriem situar dins el planeta post-rock però lluny de imitar com tants les progressions, les pujades i les baixades sòniques de bandes com Mogwai, Apse tenen discurs propi. Suggerents, voladors, ambientals, continguts i súbtilment contundents. Un plaer per orelles àvides de discursos no vulgars.
Apse- shade of the moon ("Spirit" Acuarela 2006)

Micah P. Hinson














Després de passar més d'una temporada dormint al carrer o dins la presó, després de deixar una potent adicció al narcòtics i una història d'amor profundament corrosiva, aquest jove texà es va posar a fer el que millor sabia: gravar cançons. Amb només un parell de discs a l'esquena -"Micah P. Hinson and the gospel of progress" ( 2005) i Micah P. Hinson and the opera circuit" (2006)- ja és un nom fonamental dins l'americana del s.XXI. Un gran constructor de cançons des del patiment i la foscor. Tant ben executades com pensades. Aquí només us puc adjuntar dos mini-tastets en forma de maqueta que tot i no expressar la magnitut del geni, donen una idea nua del que s'amaga darrera. Un nom imprescindible.
Micah P. Hinson- possibilities (demo)
Micah P. Hinson- caught in-between (demo)

The Mountain Goats
















The Mountain Goats és la banda de John Darnielle. Un dels compositors de cançons més interessants dels Estats Units per les seves lletres profundament literàries i farcides de metàfores. La seva música la podriem incloure dins el gran paraigues de l'indie rock però amb una factura bàsicament acústica, per tant més propera al folk o a la cançó d'autor. Aquí podeu trobar alguns exemples del que ens ofereix. Impagable.
The Mountain Goats- raid on entebbe ("Jake & Faye" 7" inèdit)

22 de juliol del 2007

Enrique Vila-Matas

"Odio a esta gran parte de la humanidad normal que día a día destruye mi mundo. Odio a la gente que es de una gran bondad porque nadie les ha dado la oportunidad de saber lo que es el mal y entonces elegir libremente el bien; siempre me ha parecido que ese tipo de gente bondadosa son gente de una maldad extraordinaria en potencia."
El mal de Montano 2003

21 de juliol del 2007

AGF & Zavoloka

La música popular i la tecnologia sempre han anat unides. De fet, sense gravacions no existia tal i com ara la vivim. Amb una caixa i quatre cordes es podien fer grans cançons però havies d'estar molt i molt a prop per gaudir-les. Ha passat tant i tant de temps... Ara parlem de glitches i drons, de tech-house i de drum'n'bass i ens quedem tan amples. Això que ara us proposo és difícil d'etiquetar. La presència de glitch (l'error de la computadora, sempre cruixent) és clara però pel demés... Algú s'atreviria a dir que això no és música? I tant que ho és, i bona, i trangressora. Només ens deixen un aperitiu però no m'atreviria a servir-vos després un dinar.
AGF & Zavoloka- v lisi ("Nature Never Produces The Same Beat Twice" AGF Produktion 2007)
AGF & Zavoloka- Konvalija ("Nature Never Produces The Same Beat Twice" AGF Produktion 2007)

302 Acid

D'aquest projecte no en tinc ni idea però em va de conya per parlar d'un estil de música electrònica nou i molt interessant. A alguns guitarreros nascuts a meitat dels 70 l'electrònica ens va entrar a principis dels 90 per poques bandes: pel trip-hop de Bristol, per l'EBM centreuropeu dels 80, per l'intelligent-techno d'Orbital o pel dirty-hop dels Chemical Brothers. Erem així de simples. El dubstep és una nova etiqueta, i funciona. Després de descubrir Burial i Various s'havia d'investigar més. Aquí en tenim un altre exemple. Electrònica de sofa i de tenebres. Intens, sinistre, tranquil i bo, molt bo.
302 Acid- sunshine (tema editat exclusivament per la revista britànica "The Wire" 2007)

Spoon














Una altra banda d'Austin, Texas. Començaven fa 11 anys amb un discurs proper a l'indie-rock de Pavement o Pixies però amb els anys han anat depurant el seu estil fins crear-se'n un de propi, més net, més r´tmic, més negre. Acaben de publicar nou disc, el sisè d'estudi de la seva carrera, i la crítica els deixa pels núvols. Jo encara no l'he sentit però si que us diré que aquest tema convenç. Aquest ritme, aquest vents, les palmes... I tant que funciona.
Spoon- the underdog ("Ga ga ga ga ga" Merge 2007)

Nick Drake














La llista de màrtirs de la música popular és llarga. En la majoria de casos, la pressió de l'èxit i els excessos eren el detonant de despedides precipitades. En el cas de Nick Drake el detonant va ser la hipersensibilitat d'un artista que se sentia incomprès. La seva poesia no va arribar molt lluny i va decidir tirar pel dret. Amb 26 anys, a la casa de camp familiar va ingerir els medicaments necessaris per fugir d'un món que no estava fet per ell. La seva música però s'ha acabat posant al lloc on mereixia. Va fer falta temps però amb només tres discs d'estudi, obres mestres inapel·lables, "Five leaves left" (1969), Bryter Layter (1970) i "Pink Moon" (1972), Nick Drake és una referència obligada per melòmans i músics d'avui. Aquí tenim una peça gravada l'any 1965 que no va escriure ell però que si que mostra el seu art.
Nick Drake- Blues runs the game ("Family Tree" Tsunami LG/Fontana 2007)

Sonic Youth















Thurston Moore, Kim Gordon, Lee Ranaldo i Steve Shelley són noms que s'haurien d'estudiar a les escoles. Una banda capital pel que és, ha estat i serà la música independent feta sobretot amb guitarres. Começaven la seva carrera dins aquell magma creatiu del NY dels primers 80 anomenat no-wave. Des de llavors no han parat i segueixen a un nivell de qualitat i honestitat del que molts adolescents amb guitarres n'haurien de prendre nota. El seu últim disc, 23 anys després del seu primer disc, "Rather ripped" (2006) era una autèntica meravella. Aquí us proposo una perla gravada en directe l'any 1990. "White kross" era el tema més devastador de "Sister" (1987) juntament amb "Schizophrenia".
Sonic Youth- white kross (live 1990)

Simian Mobile Disco

Després de tanta seriositat trascendentalista ens posarem una mica gamberros i sobretot porcs. El duet britànic Simian Mobile Disco tot i remesclar i produir des de ja fa uns anys van sortir a la llum fa un parell de temporades compartint un tema d'aquells reventapistes amb Justice. "We are you friends, you'll never be alone again". Quina gran frase per cridar en comunió segons a quines hores de la nit entre suors anònimes i llums de neó. Aquí de cantar proclames d'amor res però de posar-se marranos, una estona. Se puede bailar... que diu un amic meu.
Simian Mobile Disco- 3 pin din ("Simian Mobile Disco EP" Interscope 2007)
I per aquells aficionats a les noies en situacions eròtico-festives subtils us poso el link d'un videoclip seu que no està gens malament, el tema que sona és clar. Se puede besar...


Low













El matrimoni format per Alan Sparkhaw (Guitarra i veu) i Mimi Parker (bateria i veu) amb el seu inseparable baixista John Nichols van formar Low l'any 1993. Segurament eren la banda més lenta d'allò anomenat slowcore però també la millor, la més delicada i sòbria. Han passat 14 anys però l'empremta inconfusible del so Low segueix intacta. La omnipresència de la corda dels 90 ha passat a un segon terme i han anat incrementant la presència de la percusió dins un discurs hipnòtic i narcòtic. Una banda fonamental en la història del rock contemporani. Des de Duluth, Minnesota, ha arribat el nou disc de Low.
Low- breaker ("Drums and guns" Sub Pop 2007)

múm












Els islandesos presenten nou disc. Després d'estrenar-se amb aquella obra mestra que era "Yesterday Was Dramatic - Today Is OK" (2000) i deixar-nos temes inoblidables com "Green grass of tunnel" a "Finally we are no one" (2002) han seguit publicant dins el seu preciosime electrònic amb aires nòrdics aportats sobretot per vent, corda i unes veus dignes de sirenes entre icebergs. Ara venen a més revolucions però sense perdre mig pam de màgia.
múm- dancing behind my eyelids ("Go Go Smear The Poison Ivy" 3D 2007)

Bright Eyes

Conor Oberst segueix amb la seva carrera prolífica imparable. No es pot esperar menys d'un autor amb una precocitat inusual. A l'edat de 14 anys ja havia gravat un disc tot i que en solitari debutava quatre anys després. Corria l'any 1998 i gairebé 10 anys després Bright Eyes ja ha ocupat les portades més prestigioses ben merescudament. Ha publicat nou disc i tot i que des del meu punt de vista és menys personal no deixa indiferent. Tradició americana amb segell de la casa. Allà on hi ha talent...
Bright Eyes- four winds ("Cassadaga" Saddle Creek 2007)
i aquí un video curiós per la companyia, ni més ni menys que el gran M Ward. Dios les cria...

20 de juliol del 2007

Avey Tare & Kría Brekken

Com ja comentava a l'apunt de Panda Bear, Animal Collective tenen nou disc a punt però no paren. Les inquietuts creatives d'aquesta pandilla d'ocells conflueixen en direccions sempre exploradores i inconformistes amb un nivell elevadíssim d'encert. En aquest cas, Avey Tare s'acomapanya de la veu èlfica de la islandesa Kría Brekken (Kristín Anna Valtýsdóttir de múm) passeja per un decorat en espiral amb un tractament digital que fascina i enamora. Risc i poesia. Dues versions d'una mateixa cançó. Qui ho diria.
Avey Tare & Kría Brekken- sis around the sandmill ("Pullhair Rubeye" Paw Tracks 2007)
Avey Tare & Kría Brekken- sis around the sandmill [in reverse] ("Pullhair Rubeye" Paw Tracks 2007)

Erasmo de Rotterdam

























"...la desgracia es vivir en la insensatez, la ilusión, la mentira y la ignorancia. Pero yo digo: en esto precisamente consiste la existencia humana. No veo por qué se llama a esto desgracia, cuando así nacisteis, así se os crió y formó, y así es la condición común de todos. No constituye desgracia alguna ser fiel a la propia especie."
"Sabido es que cuanto peor es una cosa más atrae a la muchedumbre, ya que la mayoría de los mortales es propensa a la estupidez"
"¡Nada tan arrogante como la ignorancia!"
Elogio de la locura 1536

Club 8

Els que em coneixeu ja sabeu que no em prodigo massa en el pop dolç i melós per no dir-ne llefiscós, però hi ha excepcions. És el cas d'aquest suecs que comparteixen feeling amb els grups menys "foscs" de Sarah Records o els reis del camp poppie, Belle & Sebastian. El proper mes de setembre publicaran disc, crec, de debut. Una mica de mel per amansar les feres.
Club 8- whatever you want ("The Boy Who Couldn't Stop Dreaming" Labrador 2007)

RJD2













"Ghostwriter" se'ns va enganxar a les neurones amb una melodia impecable. Sonava clàssic però es veia clar que era modern. Allò pertanyia a "Dead Ringer" (2002), el seu segon disc, i des de llavors ha seguit demostrant que el seu rodatge previ de DJ i productor no l'havia desaprofitat. Amb "The third hand" torna a vestir-se de llarg i segueix sorprenent i encantant. ¿Qui troba faltar una veu quan la música és tant completa?
RJD2- get it ("The third hand" XL 2007)

Okkervil River














Una banda encara relativament i inmerescudamrent poc coneguda però a tenir molt en compte. Will Sheff (Guitarra i veu, i quina veu! -un germà bastard de Will Oldham?-) i Seth Warren (guitarra) són la seva ànima. Des d'Àustin (Texas) revisiten el folk-rock amb un aire personal i una incisió brutal. Després de deixar-nos de pedra amb "Black sheep boy" (2005) han tornat a l'estudi i editen "The Stage names".
Okkervil River- our life is not a movie or maybe ("The Stage Names" Jagjaguwar 2007)

19 de juliol del 2007

Paul Valéry

"Faust: ¿El diable? Naturalment que he tingut tractes amb ell. Com tothom. ¿Coneix vostè algú que no hagui establert relacions particulars amb ell? Impossible. ¿Com es podria fer? Seria necessari no pensar, no sommiar, no sentir…"

“El meu Faust” 1946

Ratatat













Els novaiorquesos Evan Mast i Mark Stroud fan molt be allò que fa més de 10 anys van començar a cuinar per a un gran públic Daft Punk i els primers Chemical Brothers: electrònica amb calidesa rock o rock amb sonoritat d'electrònica. L'any 2004 debutaven i l'any passat van editar un disc que ja olora a clàssic.
Ratatat- wildcat ("Classics" XL 2006)

Devastations













Amb una veu enfosquida per la nicotina i l'alcohol com la del cantant d'aquesta banda australiana les comparacions amb Nick Cave i Tindersticks són fàcils. Tot i ser fàcils ens ajuden a situar-los sense anar molt lluny de la diana. Van començar per la porta gran: compartint escenaris amb The Dirty Three, Cat Power, Tindersticks i The Black Heart Procession i sent anomenats per Karen O de Yeah Yeah Yeahs a la revista Mojo com el millor que havia sentit aquell any. No sé n'hi ha per tant però jo només sentir-los em vaig comprar el seu primer disc de cap. Ara publiquen el seu segon disc i aquí en tenim una mostra.
Devastation- sex and mayhem ("Coal" Beggars banquet 2007)
Devastations- coal ("Coal" Beggars banquet 2007)

Misha

Misha era el nom de l'estúpida mascota de la olimpiada de Moscú 80 però per sort també és el projecte musical d'Ashley Yao i John Chao. Nascuts a Taipei però habitants de Hong Kong, Paris i finalment instal·lats a Nova York han publicat el seu primer llarg a Tomlab, un segell que garanteix qualitat o al menys sempre proposa sons interessants. Només editant a The Books ja tindrien el cel guanyat. Misha ens ofereixen delicadessa i modernitat, palpitant però amb la mesura ben presa.
Misha- summersend ("Teardrop sweetheart" Tomlab 2007)

Oneida

Començaven la carrera l'any 1997 a Brooklyn. Exploraven els racons més salvatges del rock sense fer lletjos a sintetitzadors, vents jazzístics o ritmes krautrock. 10 anys després segueixen així d'inclassificables, indomables diria jo. Canya avantguardista. Ballo i callo.
Oneida- up with people ("Happy new year" Jagjaguwar 2006)

Lightning Dust

Després del debut impressionant de Black Mountain l'any 2005 els seus membres no paren. Fins ara era el líder Stephen McBean que invertia el temps amb Pink Mountaintops. Ara, són Amber Webber i Joshua Wells que s'embarquen en aquest projecte paral·lel. Ai, PJ Harvey com et trobem a faltar. La teva ombra és allargada. Comparacions a part, un cançó de tardor que val molt la pena.
Lightning Dust- listened on ("Lightning Dust" Jagjaguwar 2007)

18 de juliol del 2007

Peter Bjorn and John














Una de les sorpreses de l'any passat tot i no ser debutants. Qui no ha claudicat davant l'enganxosa "Young folks"? Inclús el nou rei Mides del hip hop Kanye West n'ha fet una versió. Aquí tenim un dels temes que també incloia "Writer's block" (2006) i la versió que comentem. Pop de sempre amb melodies personals. Inclús a Pitchforkmedia en demanen un ús responsable. Ja sabem que de l'amor a l'odi hi pot haver un pas.
Peter Bjorn and John- let's call it off ("Writer's block" Almost gold 2006)
Kanye West (ft. Peter Bjorn and John)- young folks ("Can't Tell Me Nothing mixtape" 2007)

Spokane

Rick Alverson, poeta i líder de Drunk, una de les bandes més interessants del neo-folk més sadcore ianqui dels 90, treu les seves fílies i fòbies amb aquest projecte personal que va iniciar l'any 2000. Folk detallista de baixa fidelitat i velocitat. Es pot plorar i jeure.
Spokane- thankless marriage ("Last hours" Jagjaguwar 2007)

Resplendent

Michael Lenzi porta uns deu anys movent-se entre la música pop i l'experimentació. Aquí en tenim un exemple. Un tema gravat fa uns anys però que veu la llum ara.
Resplendent- spring ("Respondent EP" Heartphone 2007)

Dinosaur Jr













La banda de J Mascis ha tornat a l'estudi de gravació 10 anys després del últim disc i ve amb les piles ben carregades. Un dels noms que va formar part dels esquadrons de guitarres més efectives dins la independència americana de finals del 80 i primers 90. Amb aquest nou disc reediten el seu so dels inicis com si els anys no haguessin passat. Igual és perquè Low Barlow (Sebadoh, Folk Implosion,...), membre original dels dinosauris torna al costat del gran J. Aparteu les criatures que aquestes guitarres punxen.
Una curiositat: La primera banda de Nacho Vegas pre-Manta Ray es deia Eliminator Jr. Per què serà?
Dinosaur Jr- almost ready ("Beyond" Play it again Sam 2007)

Electrelane













Des de Brighton ens arriba el quart disc d'una banda femenina peculiar. Entre el krautrock alemany dels 70 i el so vintage dels instruments amb el que graven i toquen han aconseguit un so únic i que tot i no ser nou, sona verídic. L'any 2004 ja se'ns posaven a la butxaca amb "The power out", el seu segon disc. I així, amb estil, segueixen.
Electrelane- to the east ("No shouts no calls" Too pure 2007)

Panda Bear













Animal Collective estan a punt de publicar nou disc però els seus membres no paren. Mentre Panda Bear publica "Person Pitch", el disc que sens dubte estarà a totes les quinieles dels millors de l'any, Avey Tare s'ajunta amb la islandesa Kria Brekken (múm) i publiquen "Pullhair Rubeye" on les dues sensibilitats conflueixen amb un encant de bellessa desoladora.
Aquí, Panda Bear reiventa Brian Wilson en un context futurista.
Panda Bear- comfy in nautica ("Person Pitch" Paw Tracks 2007)

Rosie Thomas

La coneixiem l'any 2001 cantant a duo amb Damien Jurado a "Badlands", un disc tribut al Nebraska de Bruce Springsteen. Sis anys i quatre disc després, amb més o menys fortuna compositiva i interpretativa, ens segueix deixant cançons clàssiques que no poden fer més que emocionar.
Rosie Thomas ft. Sufjan Stevens- much farther to go ("These friends of mine" Nettwerk 2007)

Au Revoir Simone













Un trio de belleses que de tant apolínies no te les creuries si no fos perquè són capaces d'enfilar-nos amb una cançó com aquesta. Dolçor naïf amb campanetes que porten fins el bell mig d'un jardí de fades.
Au Revoir Simone- the lucky one ("The bird of music" Moshi Moshi Records 2007)

Savath & Savalas











Folk i electrònica subtil de baixa fidelitat s'uneixen en aquest projecte músical-personal iniciat a Barcelona entre Scott Herren (Prefuse 73) i la catalana Eva Poyuelo. Tenen el privilegi d'haver colat un títol en català, "Apropa't" (2004) al catàleg d'una de les discogràfiques més importants de l'electrònica dels nostres dies, Warp Records. Aquest any han publicat nou disc. Aquí en tenim una mostra.
Savath & Savalas- el solitario ("Golden pollen" Anti 2007)

Blonde Redhead













Una banda formada a principis dels 90 a NY per una estudiant d'art japonesa i dos bessons italians. Amb una ja dilatada carrera segueixen publicant discs cada cop més melòdics però no menys especials i deliciosos. L'últim disc es diu "23" al igual que el primer single. Al passat Primavera Sound van demostrar en directe el que ja sabiem del que ens ofereixen enllaunat. Una banda de capçalera.
Blonde Redhead- 23 ("23" Beggars Banquet 2007)

17 de juliol del 2007

Dntel

Dntel és Jimmy Tamborello, la meitat de The Postal Service, projecte que compartia amb Ben Gibbard (Death Cab for Cutie) i que va sonar fa 4 anys a tort i a dret amb el ja himne electrònic "Such Great Hights". Ho comento només perquè segurament és el seu projecte més conegut. Sis anys després dels paisatges pop digitals que es treia de la maniga a "Life is full of possibilities" (Plug Research 2001), Dntel edita "Dumb luck". Un disc que es mou dins el mateix paradigma però farcit de col·laboracions estelars: Bright Eyes, Lali Puna, Grizzly Bear, Mia Doi Todd o Jenny Lewis. ¿La sort dels tontos? Jo diria que no.
Dntel- dumb luck ("Dumb luck" Sub Pop 2007)

Patrick Wolf










El noi llop s'ha fet home però no s'ha domesticat. De l'educació musical clàssica que va rebre de petit n'ha destil·lat un estil d'electrònica lírica més que suggerent. Aquest tema no és "The libertine" però apropa el geni amb el mateix encant. Acaba de publicar nou disc, aquest tema li dona títol.
Patrick Wolf- the magic position ("The magic position" Polydor 2007)

Band of Horses













Una de les sorpreses més agradables de l'any passat. L'"Everything all the time" d'aquesta banda de Seattle ja és un clàssic per tots aquells que ens hi vam apropar. El discurs de Neil Young filtrat per anys i anys d'indie rock. El revisionisme ben entès, lluny d'imitacions insubstancials.
Band of Horses- the funeral ("Everything all the time" Sub Pop 2006)

The Ponys













L'any passat aquesta jove banda de Chicago editava el seu tercer disc, primer a Matador: "Turn the lights out". L'esperit de Sonic Youth adaptat amb talent o al menys amb prou efectivitat com perquè valgui la pena ressaltar-lo.
The Ponys- poser psychotic (Turn the lights out" Matador 2007)

Iron & Wine













Després dels fantàstics i delicats primer i segon discs "The creek drank the craddle" (2002) i "Our endless numered days" (2004) Sam Bean torna a la càrrega amb un nou disc, "Boy with a coin", un avanç del quart de la seva carrera. El mateix esperit folk personal però amb més matissos instrumentals.
Iron & Wine- boy with a coin ("Boy with a coin" Sub Pop 2007)

Tiny Vipers














Jessy Fortino és la noia que s'amaga darrera d'aquests escurçons moníssims. Folk bàsic però amb forta càrrega emocional. Si Joanna Newsom deixés el barroquisme i l'arpa podria sonar així. Segurament tampoc rebria tants aplaudiments però no us pensareu que Sub Pop publica qualsevol cosa...
Tiny Vipers- on this side ("Hands across the void" Sub Pop 2007)

Papercuts

Jason Quever, un noiet que va créixer de comuna en comuna publica "Can't go back" al segell Gnomonsong, la discogràfica de Devendra Banhart. Lluny del folk marcbolanià del hippie de moda, Papercuts sonen més pop i més farcits . Una meravella de cançó per acompanyar qualsevol moment del dia.

Papercuts- Dear employee ("Can't go back" Gnomonsong 2007)

André Gide








a la foto amb un envellit J.P. Sartre

"...les persones honestes m'horroritzen. Si no he de temer res d'elles tampoc tinc res que aprendre'n. I, per altra part, no tenen res a dir... Portar-se be no serveix per res... sense crims, sense història, sense arts... Un roser ben fort sense punxes ni flors"
"L'inmoralista", 1902

The National














Quart disc d'una banda provinent d'Ohio però consolidadada a NY. El nou disc, "Boxer", no fa més que reafirmar el que ja demostraven en els seus treballs anteriors, sobretot a "Alligator". Un punt de trobada entre el rock americà i el pop fosc europeu dels 80. Classe, classe i més classe.
The National- fake empire ("Boxer" Beggars Banquet 2007)

Els injuriats 80

Segurament amb raó, els anys 80 van suposar un cop a l'esperit rock que havia tocat sostre durant els 60 i 70. Les produccions de xarol i la febre disco de finals dels 70 incorporaven a la música popular una frivolitat aparent que omplia les ones hertzianes de tot el planeta. És clar que hi va haver excepcions. En aquella dècada neixien grups inmensos i fonamentals com els Pixies i Sonic Youth. Altres com Talking Heads i tants altres consolidaven la seva carrera.
Però ara volia parlar dels 80 per reivindicar un parell de bandes que vaig conèixer fa uns mesos i que sens dubte són també fonamentals i d'una qualitat inusual. Aquí no hi haurà link per escoltar però aquest dos discs es poden comprar amb els ulls tancats:
Young Marble Giants- Colossal Youth
The Feelies- Crazy Rhythms
Els dos són discs editats l'any 1980 i encara avui sonen amb una modernitat inapel·lable. P
er cert, "Colossal Youth" acaba de ser reeditat.

The Mary Onettes













Una altra nova banda. En aquest cas des de Suècia i lluny de la languidesa que tant ens conmou i a la que tant recorrerem en aquest espai. El quartet recupera el so dels 80 entre The Jesus and Mary Chain i New Order, guardant les distàncies, és clar. Sense pretensions però amb un resultat farcit d'efectivitat.
The Mary Onettes- lost ("The Mary Onettes" Labrador 2007)

16 de juliol del 2007

Tall Firs

Un nova banda, també des de Brooklyn, arriba de la ma del segell Ecstatic Peace, la joguina amb la que Thurston Moore (Sonic Youth) publica projectes sense cap ambició comercial però amb una habilitat exquisida per descobrir perles que sense un cop de mà mai sortirien de la seva closca. El que ofereix Ecstatic Peace us agradarà o no però segur que no us deixa indiferents.
Tall Firs- the woods ("Tall firs" Ecstatic Peace 2006)

Summercase Barcelona

La segona edició del festival estiuenc de Sinnamon em deixa mal gust de boca. Amb un cartell sense concessions, la mala ubicació dels escenaris tira per terra tota la grandesa d'una colecció de grups que sobre el paper deixaven amb la boca oberta. El Fòrum de Barcelona, un espai inigualable per situar-hi un festival d'aquestes característiques, es convertia en un parc temàtic amb carpes verbeneres i gentades a cubells. PJ Harvey, Jarvis Cocker, Electralane o Mark Lanegan sota la lona eren impossibles de veure ni gaudir. Ens vam haver de conformar amb els escenaris oberts: Arcade Fire i The Jesus and Mary Chain van haver de justificar sols el preu de l'entrada. Vist els fracassos dels grups petits inclús els Chemical Brothers lluny de la seva millor època van sonar a glòria.

Eef Barzelay

El líder de Clem Snide no perd ni un gram de màgia sense la seva banda. Guanya sobrietat i els fans de la banda trobaran a faltar les instrumentacions a les que ens tenen acostumats. Des de Nashville, veu i guitarra obrien el seu primer disc en solitari editat l'any passat.
Eef Barzelay- ballad of the bitter honey ("Bitter honey" Spin art 2006)

Ola Podrida












Começarem amb una banda que he conegut fa molt poc. Són de Brooklyn, un dels bressols més interessants de la música americana dels nostres dies.
En l'estela del nou folk americà, profund i delicat amb un bagatge indubtable de l'indie-rock dels últims 15 anys.
Ola Podrida - cindy ("Ola Podrida" Plug Research 2007)